En l’aniversari de la seva mort, Antonio Machado no està mai sol

Dimecres vinent és 22 de febrer i farà 84 anys de la mort del poeta Antonio Machado a Cotlliure, només 26 dies després d’arribar-hi exhaust, dintre de la retirada republicana del 1939. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, va decidir no marxar del país en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer altres intel.lectuals. Va voler quedar-se al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. D’allí va ser evacuat a València i més tard a Barcelona, sempre rere els passos del govern republicà. Al moment de la retirada, va passar pel post fronterer del coll dels Belitres, a Portbou. Sense acceptar els oferiments oficials de traslladar-se a Perpinyà o a París, va agafar el tren local i va baixar-ne només després de tres estacions, al poblet de Cotlliure. Acollit per la propietària de l’hotelet Bougnol-Quintana, hi va morir “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. La mare va morir dos dies després a la mateixa habitació.
Dintre de la senzillesa vocacional de Machado, la seva sepultura s’ha convertit en el memorial més concorregut del mig milió de republicans que van passar derrotats la frontera, amb els quals ell va voler compartir el destí fins al final. Al cèntric cementiri vell cotlliurenc Antonio Machado no està mai sol.

Murió el poeta lejos del hogar,
le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar:
“Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar”.
Golpe a golpe, verso a verso.