Elogi de l’avorriment passatger comú, viscut en dosis correctes

De tant en tant, alguns dies m’avorreixo i passen molt lentes les hores que falten per sopar. Avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els dies ensopits, els dies clucs i buits poden durar, però això no ha de modificar el pla de treball. Una cosa és l’avorriment crònic, la propensió insana a la malenconia, l'absència orgànica de to vital, la peresa limfàtica irremuntable, la fluixera de l'ètica de l'esforç. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions, també quan n’he tingut motius. L’actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. Procuro assaborir els moments aparentment desvagats, però profitosos, en què l'ànima s'entumeix com una pruna seca perquè pot trobar-se molt sabor en una pruna seca. Qualsevol nervi necessita les seves hores de son. L'avorriment no sempre és un fracàs, també pot ser una via de coneixement. L’excés de quietud rovella el múscul, l’ansietat sense respir el destrueix. L’avorriment passatger comú no és l’arrel del mal, sinó el seu lenitiu, una experiència adaptativa. Igual que qualsevol altre aliment, s’ha de saber mastegar i pair. Només és l’antídot, el reactiu contra l’entreteniment massiu, banal i forçat.
El cavaller romàntic francès E. P. de Senancour escrivia el 1798 (any ben poc ensopit!) a les seves Réveries sur la nature primitive de l'homme que l'avoriment neix "de l'oposició entre el que s'imagina i el que s'experimenta, entre la feblesa del que s'és i l'abast del que es vol ser, de l'estat d'incertesa en el qual ja no sabem què desitjar perquè tenim massa desigs i la imaginació ha promès massa". (foto Quim Curbet)