L’AVE no es va inventar per anar a Madrid, ja em perdonaran

Les companyies que exploten les línies ferroviàries d’alta velocitat, un cop desnacionalitzades per la legislació europea, presenten aquests dies balanços fabulosos de l’augment de passatgers entre Barcelona i Madrid, sense confessar que la nova xarxa de via duplicada d’alta velocitat va ser concebuda i subvencionada per al transport de viatgers i mercaderies a escala europea, cosa que continua escandalosament pendent. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món amb més extensió de nova xarxa ferroviària duplicada amb alta velocitat i la menys utilitzada, sense

En l’aniversari de la seva mort, Antonio Machado no està mai sol

Dimecres vinent és 22 de febrer i farà 84 anys de la mort del poeta Antonio Machado a Cotlliure, només 26 dies després d’arribar-hi exhaust, dintre de la retirada republicana del 1939. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, va decidir no marxar del país en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer altres intel.lectuals. Va voler quedar-se al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. D’allí va ser evacuat a València i més tard a Barcelona, sempre rere els passos del govern republicà. Al moment de la retirada, va passar pel post fronterer del coll dels Belitres, a Portbou. Sense acceptar els oferiments oficials de traslladar-se a Perpinyà o a París, va agafar el tren local i va baixar-ne

Elogi de l’avorriment passatger comú, viscut en dosis correctes

De tant en tant, alguns dies m’avorreixo i passen molt lentes les hores que falten per sopar. Avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els dies ensopits, els dies clucs i buits poden durar, però això no ha de modificar el pla de treball. Una cosa és l’avorriment crònic, la propensió insana a la malenconia, l'absència orgànica de to vital, la peresa limfàtica irremuntable, la fluixera de l'ètica de l'esforç. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions, també quan n’he tingut motius. L’actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. Procuro assaborir els moments aparentment desvagats, però profitosos, en què l'ànima

Jardí d’hivern a la casa de John Keats a Londres

Ni que sigui sota el cel plomís habitual de Londres, els bancs semicirculars de fusta col.locats al jardí de la casa del poeta romàntic John Keats al barri de Hampstead són el punt ideal per declinar a mitja veu l’harmonia secreta dels últims versos del seu poema Sobre una urna grega: “Veritat és bellesa, bellesa és veritat’: i tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria”. La casa ha tingut la sort de trobar-se a un barri de Londres revalorat en atractiu entre els ciutadans d’avui. Hampstead continua sent un barri pacífic, un poblet costerut de cases victorianes a vint minuts de metro del centre, amb bosc, llacunes concorregudes pels banyistes a l’estiu i els practicants del pícnic dominical, abans d’acudir al pub The Holly Bush a l’hora

Mina: "Sei grande, grande, grande come te, sei grande solamente tu"

Reclosa voluntàriament des del 1978 a Lugano (Suissa italiana), la cantant Mina farà vuitanta-tres anys el març vinent i jo encara tal.larejo la seva versió de “Grande, grande, grande” amb el mateix entusiasme. Va decidir retirar-se de la vida pública en ple èxit, sense deixar d’enregistrar quasi un disc per any, l’últim amb onze temes compartits amb el cantautor Ivano Fossati. En efecte, la “tigressa de Cremona” porta quaranta cinc anys sense concedir entrevistes ni aparèixer en públic, però treballa al seu gust i fa el que li canta. El 1959 ja es ballaven els seus primers èxits: el twist “Tintarella di luna”, “Un anno d’amore” o la melodramàtica “Il celo en un stanza”. Ha enregistrat 1.500 cançons de múltiples gèneres. Al disc del 1971 titulat simplement "Mina" apareixia el tema “Grande, grande, grande”, amb tot seguit “Parole, parole” o “L’importante e finire” (que tothom va entendre referida a l’orgasme). El 1998 va sortir el disc “Mina Calentano”, el més venut fins

Fa 150 anys de la Primera República, que en va durar menys de dos

L’11 de febrer del 1873, ara farà 150 anys, el Congrés de Diputats i el Senat van proclamar la Primera República espanyola per 258 vots contra 32, després de dos anys d’experiment fallit del rei Amadeu de Savoia en el tron de d'Isabel II de Borbó, deposada per la revolució liberal comeguda com la Gloriosa. El nou règim republicà va durar fins el desembre del 1874, estroncat pel cop d’Estat militar a favor del jove Alfons XII de Borbó, que moriria prematurament de tuberculosi el 1885, als vint-i-set anys, succeït pel seu fill pòstum Alfons XIII. La Primera República no va arribar a tenir un cap de l’Estat, a l’espera de la nova Constitució pendent, però va disposar de cinc presidents del govern en menys de dos anys: l’advocat barceloní del Partit Federal Estanislau Figueras, el també advocat barceloní del mateix partit Francesc Pi i Margall (per això anomenada la república dels catalans), el filòsof andalús Nicolás Salmerón, el catedràtic gadità Emilio Castelar i el general Francisco Serrano que l’aboliria. Les eleccions del maig del 1873 van guanyar-les els republicans federals per l’abstenció dels partits monàrquics i les

L’aparició del Canigó nevat, una celebració de l’hivern

La llum de tramuntana i la baixa humitat atmosfèrica d'aquests últims dies anticlònics fa aparèixer el dibuix enllustrat del Canigó nevat a l’horitzó, la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fa revenir les fonts del desig, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu abrandada per la claror solar dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó actua com a reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. La primera neu que

Prínceps del Renaixement, record del professor Quim Garriga

Acaben d’editar a Itàlia el libre Forse è tutta questione di luce, al qual l’historiador de l’art d’origen cubà Alvar González-Palacios, resident fa dècades a Florència, escriu el retrat de vuitanta personatges eminents del ram que han orbitat al voltant de la capital italiana del Renaixement, començant per alguns venerats pontífex que hi vivien com el britànic Harold Acton, l’americà Bernard Berenson o l’italià Roberto Longhi. Revestits amb gran influència, eren els estetes prescriptors, els aristòcrates de la història de l’art, els savis principescos de la codificació de la bellesa. Tots els països tenen les seves autoritats en la matèria, de manera que el llibre de González-Palacios m’ha fet pensar, a escala de la petita Catalunya, en figures com Alexandre Cirici, Daniel Giralt Miracle, Xavier Barral o el professor Joaquim Garriga, que a tants joves enamorats d’Itàlia i de Florència en particular ens va ensenyar, amb una