Dinar al Baretto di San Vigilio, “il ristorante più romantico della città”

Els Reis Mags d’Orient em van portar de regal una invitació a dinar per a dues persones al Baretto di San Vigilio de Bèrgam, “il ristorante più romantico della città”. Els regals són petits somnis que es materialitzen. Ahir vam agafar l’avió a l’aeroport del Prat per anar i tornar el dia mateix i oferir-nos aquest dinar a Bèrgam, la ciutat de la mida de Girona a cinquanta quilòmetres de Milà, a la nòrdica Llombardia. El Baretto di San Vigilio es troba a la plaça panoràmica de l’estació del funicular que comunica amb el barri alt. Ofereix un paisatge davant del qual “sono rimasto sconvolto”, deslliurat del fru-fru de paper cuixé, el brilli-brilli dels anuncis de perfum i el bluf hiperbòlic del luxe de talonari. Després dels antipasti, vam demanar uns Maccheroncini di pasta fresca alla carbonara di gamberi i uns Casonsèi fatti a mano al burro di malga e la salvia, tots dos deliciosos.
En realitat el regal no era el dinar, sinó el fet de compartir-lo. L’únic èxit és arribar a sondejar el misteri i sentir-se feliç, ni que sigui per moments sorgits d’una il.lusió, un propòsit creatiu, un afany espontani, una mostra del que entenem per bellesa. Al moment de demanar dos cafès ristretti, em van revenir a la memòria els últims versos del sonet 76 de Shakespeare: “For as the sun is daily new and old, so is my love, still telling what is told” (Talment com el sol és vell i nou cada dia, així el meu amor no s’està de dir coses ja dites). No vaig confessar el record sobtat del vers i vaig tornar a dir-les.