Una conversa frustrada amb l’agent municipal romana

Una agent de la policia municipal de Roma m’indica, amb l’autoritat que li escau, el camí que he de seguir obligatòriament. La imposició no em fa gaire feliç en aquell instant, això també es veu a la foto caçada al vol. Sempre m’ha agradat sortir dels camins obligatoris, inclús a Roma. Respecto les normes de convivència i els senyals de circulació, tot i així m’han de reconduir en algunes ocasions com aquesta. M’hauria agradat preguntar-li a l’agent de policia els motius de la seva ordre imperativa i la seva mirada severa, exposar-li les raons del meu pas infractor, lligar una conversa sobre els seus arguments i els meus, sobretot a una ciutat tan

El ritual d’anar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és una mena de ritual, ja sigui durant les dates del Capodanno o en qualsevol altre moment de l'any. Els rituals inclouen una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat enriquida per la força del costum i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem al centre històric de la cultura d’origen. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Encara trobo lectors que utilitzen com a guia el llibre Roma, passejar

La salvetat és una excepció que es manté en el nomenclàtor

Passejar sense rumb precís però amb l’ull despert pels carrers de pobles i viles petites acostuma a oferir sorpreses que en altres escenaris més concorreguts passarien desapercebudes. Per exemple, no és gens corrent trobar un carrer amb aquest nom de la foto adjunta. D’entrada vaig pensar que es referia a la salvació ultra-terrena perquè es trobava camí del cementiri de la localitat, però m’equivocava. A l’Edat Mitjana la salvetat designava una àrea de protecció de fugitius, sagrera extraterritorial o refugi d’immunitat al voltant d’una propietat eclesiàstica. El nom s’ha perdut quasi del tot, malgrat que alguns veïnats el mantenen. Al municipi empordanès de Jafre s’hi troba una capella de Sant Antoni de la Salvetat, amb el molí i el veïnat

Avui fa 100 anys que va néixer l’animal més bell del món

Avui dia 24 s’escau el centenari de la naixença de l’actriu coneguda com l’animal més bell del món i que el 1950 va causar commoció en arribar en carn mortal a la mísera Tossa de Mar de l’època de postguerra. Va deixar-hi un rastre mític que no s’ha esborrat. Res no hauria estat igual en la imatge internacional de la Costa Brava sense aquell rodatge de Pandora y el holandés errante. Tenia vint-i-vuit anys, era el seu primer viatge a Europa i la primera pel.lícula en technicolor dels seus incomparables ulls verds. També era la primera que rodava un director de Hollywood a Espanya amb artistes nord-americans i l’afegit local de Mario Cabré per interpretar el paper d'spanish bullfigther. El pressupost del rodatge va ascendir a la xifra estratosfèrica d’un milió i mig de dòlars del moment. Es van escriure rius de

La República esbossa un mig somriure a la seva plaça de Barcelona

La sortida de l'estació de metro Llucmajor estampa contra el monument a la Primera República que s’alça a la plaça del mateix nom, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica de l’escultor Josep Viladomat. El sol del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre que alça les fulles de llorer en símbol de victòria o potser de pau, pietat i perdó. La miro als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, el bulevard arbrat amb quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i esmorzo al renovat del mercat de la Guineueta. A la sortida torno a mirar als ulls l’estàtua de República i comprovo que

El VInseum de Vilafranca del Penedès posa la mel –i el vi— a la boca

Ahir vaig visitar amb el seu director Xavier Fornos i el tècnic Jordi Boldú (foto adjunta) el museu del vi més antic d’arreu d’Espanya, el qual s’està convertint a Vilafranca del Penedès en un esplèndid centre cultural de nova generació, amb una inversió poc usual de 8 milions d’euros a una ciutat de 40.000 habitants. Les obres haurien d’estar enllestides a finals de l’any entrant, però la part del Vinseum que es troba oberta afirma des d’ara una vocació de modernitat dintre d’un cèntric edifici històric que posa la mel –i el vi-- a la boca. A més a més de l’atenció deguda a la comarca del Penedès,  el nou equipament en construcció de 3.000 metres quadrats incorpora un auditori i pretén ser el centre de les cultures del vi de les dotze Denominacions

Un català d’avui a Grècia s’explica en un llibre guanyador

L'experiència del professor figuerenc de grec antic i modern Eusebi Ayensa com a director de l’Institut Cervantes a Atenes del 2007 al 2012 i agregat cultural de l’ambaixada acaba de donar el llibre Un català a Grècia (Pagès editors), guanyador del premi d’assaig Josep Vallverdú del 2021, que ja havia obtingut el 2012 amb D'una nova llum: Carles Riba i la literatura grega. El seu domini del terreny em va ajudar per escriure-hi el meu llibre del 2014 El mirall de l’Acròpolis i posteriorment ens hem trobat en alguna ocasió a Empúries (foto adjunta), on dirigeix el Camp d’Aprenentatge creat pel departament d’Educació de la Generalitat. Eusebi Ayensa es distingeix per

El centre de Sant Andreu llueix com acabat de restaurar

Ahir vam anar a esmorzar amb les col.legues Llúcia Oliva i Àngela Vinent al nou bar del mercat de Sant Andreu, acabat de reformar al voltant d'una de les places porxades més boniques de Barcelona. El bar cuina de tot des de primera hora i ofereix, a taules interiors i exteriors, una carta específica d’esmorzars de forquilla (amb cargols a la llauna inclosos). La plaça del Mercadal de Sant Andreu acull des del 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona. Els paradistes van ser traslladats el setembre del 2017 a una carpa provisional aixecada al costat de l’altre gran

La Rambla de Badalona enyora molt els trams pendents

Ahir al matí vaig agafar el metro fins a Badalona per estirar les cames a la seva històrica Rambla, el passeig marítim de palmeres i cases amb badiu (pati interior), un dels més agradables del país a una localitat que no és d’estiueig. Els Jocs Olímpics del 1992 només van cometre un pecat greu: deixar sense unir amb Badalona la zona del Port Olímpic, la Mar Bella i el Fòrum, no rendir-se a la lògica d’un passeig marítim sense discontinuïtat de Barcelona fins el Maresme, una autèntuca  “avinguda de Copacabana” perfectament possible a la façana litoral, que encara ara es troba amb trams sense urbanitzar, barrada per escandalosos descampats. L’antiga Baetulo romana s’alça avui com a quarta ciutat de Catalunya amb 220.000 habitants, quan

Empaitar la bellesa del paisatge que s’esmuny

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que els llibres d’art. Mirar-lo amb una intenció de descoberta i un cert rendiment de la mirada, demana posar-hi un grau de discerniment i predisposició. El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt concret no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el fet de mirar un escenari natural mogut pel tremolor de

Tornar a Vic amb set homes, un lloro i sobretot amb Toni Coromina

La col.lecció L’Accent de l’editorial L’Avenç acaba de publicar el llibre pòstum de Toni Coromina Set homes i un lloro amb vint-i-dos articles que l’activista cultural vigatà va publicar entre el 2009 i el 2020, seleccionats i prologats pel seu amic Jordi Puntí, amb un epíleg del col.lega de fatigues Quimi Portet. Configuren un retrat espaterrant de la vitalitat irreverent desplegada per la generació de Toni Coromina a la suposada Ciutat dels Sants, amanit amb el detall viscut i la ironia permanent que podrien envejar moltes altres ciutats tingudes per menys conservadores i més cosmopolites. A Vic hi han passat durant les últimes dècades i encara hi passen les coses més anticonvencionals que es puguin imaginar, sobretot quan les incita i les relata un fill de la casa

El localisme impera a tot arreu i es desvia amb facilitat

El cartell de la foto adjunta proclama a la paret d'un supermercat d’Alemanya: “De la regió, per la regió”. Promociona les virtuts dels productes de quilòmetre zero i afalaga el localisme, la sobrevaloració de la terra pròpia que tots portem dintre com una pulsió bàsica. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri per esperit de singularització amb el país, la ciutat i el barri del costat. És una inclinació natural que cova la desviació consistent a creure en la superioritat enfront del veí. Pot haver-hi un localisme raonable, com també un altre d'inflat, xovinista i patrioter, que és el que acostuma a dominar perquè és més fàcil d'afirmar i d’escampar que no el reconeixement de les virtuts del veí. A l’extrem oposat,

A Holanda les catàstrofes naturals tenen poc crèdit

Les inundacions de la temporada del monsó poden deixar cada any més d'un miler de morts al Paquistan, en canvi tres quartes parts dels habitants d’Holanda viuen tranquil.lament per sota del nivell del mar, per això el territori s’anomena oficialment Països Baixos. La construcció de la gran muralla de dics, pòlders, canals i rescloses per assentar el terreny i defensar-lo de la pujada del mar va portar a la dita: “Déu va crear la Terra i els holandesos Holanda”. A cada demostració de la bestialitat de la naturalesa, els holandesos han respòs amb un esglaó més d’enginy i d’enginyeria. L’última gran catàstrofe, les inundacions de la nit del 31 de gener del 1953, hi va provocar 1.800 morts. També van provocar el gegantí Pla Delta amb quilomètrics dics de

El dret de tocar els bronzes de Maillol, l’escultor carnal

L’escultor Aristides Maillol mantenia el principi que les seves escultures col.locades a l’espai públic s’havien de poder tocar per part de tothom, sense cap impediment, peanyes ni pedestals. De vegades s’ha respectat la seva voluntat, com a l’exemplar de la famosa peça Mediterrània sota la qual es troba enterrat a la petita masoveria-museu de la vall natal de Banyuls (foto adjunta), i per tant no s’ha fer cas del cartellet ignorant que diu “Ne pas toucher”. També s’ha respectat al magnífic desplegament permanent de dinou de les seves escultures monumentals (pràcticament tota la seva producció) als cèntrics jardins parisencs de les

Els monuments incomprensibles a la figura de Francesc Cambó

Se’m fa difícil imaginar que cap líder polític català del segle XX hagi estat contrari a la democràcia i partidari actiu de la dictadura militar sense caure en la desconsideració de l’opinió general. Encara se’m fa més difícil entendre que, arribat el cas, el sistema democràtic li aixequi un cèntric monument a la via pública. Tot això continua passant amb la figura de Francesc Cambó, ara objecte d’una monumental biografia de l’historiador Borja de Riquer. La faceta de Cambó com a mecenes cultural ha desdibuixat de manera intencionada l’altra cara més decisiva de dirigent antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador i líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs

Desenterrar Empúries continua pendent d’un comptagotes molt prim

Els últims treballs d’excavació a Empúries duts a terme per un equip del Museu d’Arqueologia de Catalunya del 10 d’octubre el 18 de novembre al sector nord de la ciutat grega han permès ampliar el coneixement d’un temple dedicat possiblement a la deessa de l’agricultura Dèmeter el segle VI aC, en activitat fins tres segles més tard. La informació sobre aquesta última excavació, acompanyada per la simulació gràfica adjunta, ha estat divulgada amb un llenguatge científic que resulta incomprensible al públic en general. Encara sort que afegeix: “El Museu d’Arqueologia de Catalunya té

El segon alè de “La Catalana” de Manolo Hugué a Ceret

La petjada històrica que ha quedat a la vila de Ceret de l’escultor barceloní Manolo Hugué s’ha vist revalorada amb el trasllat de la seva escultura “La Catalana asseguda” a un dels punts més cèntrics de la petita capital de Vallespir, al costat de l’Ajuntament i l’Oficina de Turisme, des del seu anterior emplaçament a la Plaça del Barri (oficialment Place de la République). El desplegament del termalisme francès va adquirir proporcions a finals del segle XIX al veí municipi dels Banys d’Arles, gràcies a l’arribada del tren de París, amb concentració d’establiments per als “curistes”, hotels i xalets modernistes de la Belle Époque. Manolo Hugué, resident a París, afirmava amb el seu llenguatge desimbolt que va descobrir Ceret el 1910 quan fugia de

La demografia és una ciència alarmant, amb les dades a la mà

L’ONU acaba d’anunciar que el 15 de novembre la població mundial arribarà als 8.000 milions de persones i que l’any 2050 poden ser 9.700 milions. Es tracta del creixement més vertiginós en la història de la humanitat i es concentra quasi tot en països pobres com l’Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa. El problema no és quants som, sinó com es reparteixen les riqueses. Els demògrafs anuncien que les necessitats alimentàries del món creixeran un 70% respecte a les d’avui, però el rendiment mitjà de les terres conreades ha caigut

El sisè dietari d’Àlex Susanna honora el gènere

Amb el títol El món en suspens, s’acaba de publicar el sisè dietari d’Àlex Susanna, des que el seu primer Quadern venecià va guanyar el 1988 el premi Josep Pla de narrativa. Ara l’autor ens ofereix una obra de maduresa, de plenitud, la lectura de la qual no he pogut aturar fins arribar a la pàgina 472 que la tanca. Situat temporalment en el període del confinament pandèmic, de seguida el desborda gràcies als infinits interessos i contactes amb el món de l’art, la literatura, la música, els amics i la família. El domini del gènere per part d’Àlex Susanna no és cap revelació, només una de les millors novetats editorials que he llegit al llarg de l’any que s’acaba. Som un país de magnífics dietaristes des de Josep Pla, Maria Manent, Maurici Serrahima, Pere Gimferrer i Feliu Formosa fins a Valentí Puig, Enric Sòria, Miquel Pairolí, Francesc Parcerisas, Pere Rovira, Josep Igual, Ponç Pons, i me’n deixo. Altres opinen el contrari, com Sergi Pàmies quan escriu pel broc gros: “Sovint, els dietaris són la coartada per ordenar l’arbitrarietat exhibicionista de caràcters marcats per

El forn solar d’Odelló a la Cerdanya, símbol alterós d’una fallida

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, un dels més grans del món, implantat pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) gràcies a la durada cde la llum del sol i la qualitat de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables situats als pendent de la muntanya i els projecta cap a l’enorme pantalla parabòlica de quaranta metres d’alçada i dos mil metres quadrats de superfície. Acull un centre de recerca en estudis tèrmics a altes temperatures, amb aplicacions a materials de la indústria aeronàutica i aeroespacial, entre d’altres. Un primer forn solar ja va ser construït el 1949 a la localitat cerdana veïna de Montlluís, ampliat el 1970 al d’Odelló.

Tornar els marbres arrencats al Partenó, ni que sigui en 3D

S’acaba de presentar a Londres la reproducció exacta en marbre de Carrara, realitzada gràcies a la tecnologia digital 3D per l’Institut d’Arqueologia Digital (IDA, segons les sigles en anglès), del cap de cavall esculpit el segle V aC al frontó oriental del Partenó, una les escultures més famoses de la història, arrencada el 1801 amb permís de l’ocupant turc per lord Elgin i exposada des d’aleshores al Museu Britànic de Londres. La iniciativa pretén oferir una alternativa pietosa al llarg i infructuós litigi de la devolució dels “Elgin marbles” a Grècia. La campanya a favor del retorn dels marbres del Partenó va cobrar nova embranzida arran del mandat de l’actriu

Explicar les lleis geomètriques tot passejant un migdia festiu

Passejar un migdia festiu com el d’ahir per algun poble de la costa com el Port de la Selva pot oferir sorpreses d’alta volada, per exemple entrar en una petita sala municipal d’exposicions anomenada El Cuartelillo (ho havia estat de la Guàrdia Civil) i recórrer amb la boca oberta una sèrie de plafons explicatius sobre la genial “Interpretació geomètrica de emplaçament del monestir de Sant Pere de Rodes”, elaborada per l’arquitecte Fernando Aizpun i publicada anteriorment amb tot detall als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos de l’any 2018. L’esforç explicatiu a l’ampli públic de la seva teoria resulta admirable, a més de convincent. Admet d’entrada il.lustres precedents, com el Teorema de l’Empordà de l’enginyer Frederic Macau, segons el qual

Centenari de José Saramago: una història romàntica i real

El 16 de novembre vinent s’escau el centenari de la naixença del Nobel portuguès José Saramago i  s’organitzen nombroses iniciatives al voltant de la seva obra durant tot aquest any, gràcies en gran part a la fundació que presideix la vídua Pilar del Río. L’escriptor va morir el 2010 a la casa que la parella es va fer construir a Lanzarote. Nou mesos més tard la vídua l’obria al públic com a memorial. Després de visitar-la, he tingut la sensació que el veritable premi Nobel rebut per José Saramago no va ser el de l’Acadèmia sueca el 1998, sinó conèixer dos anys abans la jove periodista

La làpida que els ignorants acaben de trencar a Garriguella

El dia de la Hispanitat va aparèixer trencada a cops de mall la làpida dedicada al pilot alemany abatut per l’aviació republicana en l’últim combat aeri de la Guerra Civil a Catalunya, situada arran de la vinya que s’estén al voral de la carretera d’entrada a Garriguella, tal com ha informat amb puntualitat el fill de la localitat i periodista de La Vanguardia Josep Playà Maset (a la dreta de la foto adjunta). La supervivència fins avui d’aquesta estela mereix per ella sola un llibre que podria relatar tota la Guerra Civil i encara més la postguerra, un llibre que Playà ha anat escrivint al llarg dels anys en repetits reportatges sobre la pedra gravada que deia: "Aquí cayó el 6-2-1939 en la lucha por una España

El propietari dels Grands Buffets de Narbona vol doblar l’aposta

El propietari dels Grands Buffets de Narbona, obert el 1989 com a primer restaurant de bufet de luxe a un preu fix actual de 47,90€ per comensal, ha obtingut un èxit enorme. Per això el narbonès Louis Privat es pot permetre alguns canvis d’humor, com confirmar que marxa de Narbona per desavinences amb el propietari del terreny. Busca nova situació al sud del seu país, li han plogut les ofertes i ha visitat quatre possibles emplaçaments al voltant de Perpinyà. L’establiment és una locomotora econòmica, amb 360.000 clients anuals (un miler per dia) i 200 llocs de treball directes, entre els

Ahir teníem cita amb Afrodita al Cap Norfeu

Vam sortir quan tot just clarejava el dia, enllustrat per la pluja de la vigília. Després de les anxoves confitades del primer esmorzar, vam començar la pujada pedregosa fins l’altiplà de Cap Norfeu, al tram salvatge de la Costa Brava entre Roses i Cadaqués. Vam recórrer la Torre de Norfeu, la Barraca dels Palauencs i Punta Prima per acudir a la cita amb la deessa Afrodita. Aquí ella hi tenia un temple que els navegants utilitzaven de senya marítima, com certifiquen les fonts escrites gregues i romanes. Aquell temple d’Afrodita no s’ha trobat ni s’ha buscat. Però ser-hi, hi és. En canvi tothom reconeix el “bisbe mort” a la silueta del massís del Montgrí, amb la seva tiara, l’anell episcopal als dits entrecreuats sobre la panxa (el castell de Montgrí) i les llargues cames. Per

Uns plafons per recordar a l’indret precís el brutal èxode republicà

El Memorial Democràtic va instal.lar el 2009 al cim fronterer del Coll dels Belitres que separa Portbou de Cervera de la Marenda uns plafons metàl.lics informatius sobre el brutal èxode de mig milió de refugiats republicans --civils i soldats-- que s’hi va viure al final de la Guerra Civil. L’endimoniada carretera litoral de revolts s'havia obert al trànsit el 1927, fins aleshores un simple camí de bast (tots dos municipis fronterers eren badies deshabitades abans de l’arribada del tren el 1878). Per aquest post  del Coll dels Belitres hi van passar en condicions penoses 140.000 republicans entre el 27 de gener i el 9 de febrer del 1939 (la resta ho farien pel Pertús, el Coll d’Ares i Puigcerdà). Aquí

El far de Cap Cervera fa l’ullet al prodigiós crepuscle de l’Albera

El modern far fotovoltaic aixecat el 1982 per les autoritats franceses a la punta del Cap Cervera, que marca la divisòria estatal, es va poder permetre unes línies molt diferents de l’arquitectura faronera tradicional perquè en aquell moment la funcionalitat d’aquests enginys ja havia passat a la història, substituïda per altres sistemes d’orientació dels navegants. Això no treu que la llum que culmina l’estructura de pissarra i planxa metàl.lica continua emetent de nit quatre esclats blancs cada quinze segons amb un abast de 15 milles, perfectament visibles des de Llançà i el Port de la Selva, com una senya natural. L’obra de l’arquitecte parisenc Lucien Guerra va recórrer a plaques fotovoltaiques d’alimentació d'energia per estalviar el traçat d’una línia

Àpat de germanor de la bona amb els últims pescadors de Cadaqués

Dissabte passat vaig ser invitat a una taula més exclusiva que El Bulli de Ferran Adrià, el Celler de Can Roca gironí o la Tour d’Argent parisenca. És una simple planxa de fusta amb cadires al voltant i un fogó de gas butà encès al petit moll de pescadors de Portlligat (Cadaqués). En realitat només n’hi queden dos en actiu: Josep Lluís Garcia Jaén, més conegut pel sobrenom d’Isca, i Moisès Tibau (tots dos a la foto adjunta). L’Isca hi cuina el millor arròs de llobregant del món, Moisès Tibau hi posa les seves pròpies anxoves confitades d’aperitiu, el peix de nata de la pastisseria Cabrises de Cadaqués a les postres, i els vins i xampanys oferts per Pepe Raventós, de la casa Raventós i Blanc. A aquesta taula només s’hi accedeix per privilegi d’amistat. Abans

Les anxoves de llegenda als esmorzars de l’Almadraba de Roses

Al bufet d’esmorzar de l’Almadabra Park Hotel de Roses, com també al seu germà gran del Motel Empordà de Figueres, sempre es troba a disposició dels clients acabats de llevar una esplèndida plata d’anxoves confitades de la casa. Aquest "caviar" del Mediterrani i del Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes i salses. El boqueró fresc de bona mida esdevé anxova un cop escaparrat, esbudellat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que pot semblar bàsica i en realitat necessita una destresa subtil i sàvia per no espatllar-les. El municipi de l’Escala (10.000 habitants) suma sis

El tam-tam tribal dels versos de Verdaguer recitats a Serrabona

Alguna fibra mil.lenària lliga la gent del Rosselló i a mi també al priorat romànic de Serrabona, entaforat lluny de tot a la muntanya dels Aspres, entre Tuïr i Bulaternera, després de deixar enrere la plana atapeïda de fruiterars regats pel riu Tet i el seu afluent Bulès: presseguers, albercoquers, cirerers... L’edifici del segle XI ha estat pulcrament restaurat per l’administració pública francesa i obre cada dia al públic, habitualment escàs i fascinat. Fa molt temps vaig intuir en grup a Serrabona aquella fibra vinculant. Hi torno cada vegada per escrutar el seu secret i recitar en veu alta a la galeria dels capitells dels lleons, esculpits en marbre rosa del Conflent, el versos de Verdaguer que hi al.ludeixen, al repicó final del seu Canigó: “Doncs, que us heu fet, superbes abadies: Marcèvol, Serrabona, Sant Miquel [de Cuixà] i tu Sant Martí [del Canigó] que omplies aquesta vall se salms i melodies, la terra d’àngels i de sants el cel”. A l’època de Verdaguer els quatre magnífics exemples del romànic nord-català que esmenta es trobaven en ruïnes, ara no. Encara no he descobert el motiu de l’atracció que exerceixen. No és només per l’art arquitectònic i escultòric, no és només per la bellesa de l'indret geogràfic. Hi ha

Amants d'Itàlia, a les verdes i a les madures

Pot desagradar-me el resultat de les eleccions a Itàlia, però no m’estranya ni m’escandalitza. Els neofeixistes han estat el partit més votat perquè els italians han provat sense èxit les dècades anteriors tots els altres governs possibles i els problemes del país --que representa la tercera economia europea-- no s’han resolt en absolut, s’han accentuat. El nou govern ultradretà de la senyora Meloni tampoc no els resoldrà. Durarà al poder el mateix que els anteriors, però a la primera superpotència ja ho van intentar amb Donald Trump i ara Itàlia en té el mateix dret, ens agradi o no.

El Museu d’Art Modern de Ceret sembla no tenir sostre

Contemplar grans obres del segle XX de pintors de totes nacionalitats instal.lats a París que s’exhibeixen habitualment al Centre Pompidou, ara tancat per obres de reforma, és la sort que brinda fins el 13 de novembre el Museu d’Art Modern de Ceret, gràcies a la col.laboració del gran centre parisenc amb la petita joia de la corona que acaba d’ampliar l'edifici a la capital del Vallespir (7.000 habitants). El Museu d’Art Modern de Ceret va tancar el 2019 per obres d’ampliació i, des de la reobertura el mes de març amb una exposició d’escultures de Jaume Plensa, atrau encara més visitants. L’actual mostra temporal “Chagall, Modigliani, Soutine & Cia, L’Éscola de París 1900-1939” (a la foto adjunta l’oli de Léonard Foujita  “L’Amitié”) és una demostració de múscul cultural a un museu que suma 70.000 visitants anuals, amb un pressupost públic de 3,6 milions d’euros per any i 24 empleats fixos. Existeix des del 1950, però l’actual edifici en ple centre de la vila

Elogi del balcó, la tendresa, la gratitud i la vida

Saber fruir amablement del que tenim davant dels ulls representa tot sovint un exercici de gimnàstica fina, un discerniment senzill i alhora esforçat, una lliçó de lluita i esperança sobre la realitat existent i contra l’amenaça de la rutina o de la idiotesa, una celebració de la vida amb els mil matisos de la claredat i un ventall d’adjectius, dedicats aquí a un escenari de conversa o de simple contemplació del món amb la força hercúlia de la tendresa. Poden ser instants d’una brevetat esmolada, més intuïtius que conceptuals, o també llargues hores fregades pel damunt amb el pecat inesborrable de la bellesa o amb unes gambes fresques passades per la planxa. La principal expectativa d’èxit, l’eufòria bàsica, la millor conjectura possible consisteix a

No ha corregut la veu sobre el mural de Pascal Comelade a Ceret

El músic Pascal Comelade va pintar l’any passat, durant el llarg confinanent, un mural de deu metres de llargada per dos d’alçada a la sala principal del cèntric bar-restaurat Le Pablo de Ceret, la vila on resideix. El fet ha passat força desapercebut fins ara, malgrat la nombrosa concurrència de l’establiment i la celebritat de l’autor, subjecte de la biografia escrita pel crític musical Donat Putx Pascal Comelade, l’argot del soroll (Ed. Empúries, 2021) per orientar-se una mica en la seva polièdrica trajectòria. Potser algún dia hi haurà cua de gent per mirar aquest mural, com n’hi havia al veí Grand Cafè de Ceret pel dibuix “La sardana de la pau” que hi va pintar Picasso d'una revolada el 20 de setembre del 1953 per obsequiar-lo a la secció local del Partit Comunista

Plega l’única llibreria de Palafrugell, bufetada i llàstima

El fet que la pròspera vila de Palafrugell, el municipi més poblat del Baix Empordà (23.000 habitants), no sigui capaç de mantenir una sola petita llibreria en activitat revela els efectes socials de l’hegemonia del sector turístic, convertit en una mena de fil.loxera cultural, una aluminosi intel.lectual, una covid lectora. La dinàmica llibreria Vitel.la, regentada amb èxit per Gemma Garcia a la vila veïna de l’Escala (10.500 habitants), va obrir fa dos anys sucursal a Palafrugell per pal.liar el tancament de l’anterior llibreria Mediterrània i aprofitar els mateixos locals. Ara anuncia que plega perquè no surten els números, i no serà per manca de dedicació. L’última diada de Sant Jordi Gemma Garcia encara m’hi va invitar a signar el meu

Rèquiem desolat pels cigars havans, començant pels famosos Cohiba

Portat fins a l’extrem de l’addició, el fet de fumar, beure o menjar pot ser un vici, però practicat amb criteri també representa una cultura. Això és el que vaig voler exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum, curosament editat el 1998 pel segell La Magrana. Aquí el puro no havia estat mai un costum només elitista i jo vaig heretar del meu pare els coneixements viscuts en la matèria que em portarien a dedicar-li el llibre, després d’explorar a Cuba les plantacions i les factories que elaboren els millors cigars del món, els havans. Ara Cuba rodola pel camí del pedregar, assetjada per l’embargament comercial dels Estats Units i les

La gesta de Magalhães convertida en una closca de nou

Una rèplica de la closca de nou de la nau Victòria que va completar la primera volta al món el 1522, després d’arribar a les veritables Índies per la nova ruta del Pacífic arran de l’expedició espanyola comandada pel navegant portuguès Fernão de Magalhães, acaba de ser ancorada al port de Sevilla i oberta a la visita pública amb motiu del cinquè centenari de la gesta, que en molts aspectes va resultar dramàtica i inútil. Cristòfol Colom havia intentat trenta anys abans arribar a l’Índia, però a mig camí va topar amb el continent desconegut d’Amèrica, el qual es va convertir en barrera

Els armanyacs del Motel Empordà de Figueres com un alè de lucidesa

La copa després del cafè és la cirereta del pastís d'un bon àpat i per això al Motel Empordà de Figueres ofereix de sempre a l’hora de la sobretaula una panòplia d’ampolles d’armanyac --de mida normal o en format màgnum de 2,5 litres-- que s’ha convertit en llegendària igual com alguns dels seus plats. Potser l’armanyac no conserva tant de públic com abans, però això no frena els establiments que tenen a gala renovar la tradició. Es tracta d’un aiguardent de vi amb compostos aromàtics més educats que el conyac i la majoria d’armanyacs del Motel Empordà són de la casa gascona Laberdolive, en activitat des del 1866. De laberdolives n’hi ha de diverses menes i edats, encara que tots derivin de la destil.lació del raïm blanc de la zona, sàviament envellit

Joan Alsina: “Mátame de frente, quiero verte para darte el perdón”

Quan diumenge vinent 11 de setembre es recordi el 49 aniversari del cop d’estat del general Pinochet a Xile, caldrà evocar també l’assassinat aquells dies a la capital xilena del capellà obrer català Joan Alsina Hurtós. Ordenat sacerdot el 1965, va exercir d’entrada a Malgrat de Mar, abans de marxar a Xile el 1968. A Santiago va ser capellà de la parròquia de San Ignacio i va treballar a l'Hospital San Juan de Dios. Partidari de la teologia de l’alliberament i del socialisme democràtic del president electe Salvador Allende, vuit dies després del cop d’estat va ser detingut. A Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, li van engegar una ràfega de metralleta

Stephan Zweig i Josep Pla: dues grans obres contra el tedi

Explica Stefan Zweig a les memòries El món d’ahir que la idea d’escriure la biografia sobre l’heroic navegant Fernão de Magalhães --el primer que va fer la volta al món el 1519 a la recerca de les cotitzades espècies orientals de les illes Moluques-- se li va imposar com una necessitat quan es va sentir avergonyit pel tedi que dominava el seu esperit mentre seguia el 1936 la mateixa ruta marítima a bord d’un còmode transatlàntic fins al Brasil per impartir unes conferències. “Avergonyeix-te en la seva memòria”, es va dir a la

Vulcanòlegs que hi deixen la pell, record d’Albert Pérez-Bastardas

Aquesta setmana s’ha estrenat als cinemes la premiada pel.lícula Fire of love sobre el matrimoni de geòlegs francesos Maurice i Katia Krafft (foto adjunta), moguts per la passió dels volcans que els va conduir a deixar-hi la vida engolits per la lava, arran de l’erupció del 1991 del mont Unzen al Japó. Una segona pel.lícula, dirigida pel veterà Werner Herzog, ha estat estrenada el juliol als Estats Units amb el títol The fire within: A rèquiem for Katia and Maurice Krafft, també amb l’alè èpic del vincle de la parella amb les muntanyes ardents. Qualsevol història es pot convertir en epopeia, com la mort del biòleg català Albert Pérez-Bastardas al cim del volcà sicilià Stromboli el 24 de juliol del 1986, als trenta-tres anys, abatut per l’impacte d’una roca en fusió que acabava d’escopir el cràter, com va explicar la testimoni presencial Teresa Franquesa, tot i que sense arribar al cinema. Des d’aleshores la Fundació Roca Galès convoca l’anual Premi Albert Pérez-Bastardas de

El debut literari d’Isabel Guzman com una tramuntanada

La figuerenca Isabel Guzmán acaba de debutar com escriptora amb set narracions incloses al seu llibre Bocins de pell (Edicions Forment). S’ha proposat el repte de fer-ne una presentació a cada municipi de l’Alt Empordà a través de les seves amigues i conegudes, com a presentadores i com a públic. El repte no és merament anecdòtic, tradueix l’estil que el lector descobrirà a les pàgines del llibre com la irrupció d’una ventada imprevista. La prosa de la debutant Isabel Guzman presenta una fluïdesa i una vivor al marge dels tics literaris habituals. De vegades les coses ragen bé a la primera i això contribueix a la fidelitat imantada del lector fins l’última pàgina. Posar els qualificatius amb destresa, dominar les metàfores i donar als personatges una subtilesa psicològica són coses que s’aprenen amb el pas del temps i els plecs de l’ofici. En canvi la gosadia narrativa a l’hora de construir una història, l’agilitat de convertir una situació donada en literatura magnètica, la

Tribut a la música i als silencis a la Schubertíada de Vilabertran

Assistir aquest mes a algun dels concerts de la 30ena Schubertíada de Vilabertran ha estat com una mena de tribut emotiu a les coses ben fetes, un dels festivals d’estiu de música clàssica d’aquest país amb merescut prestigi internacional. Va ser ideat el 1993 pel doctor Jordi Roch, vinculat per via familiar a Cadaqués. Ara compta a la direcció amb Víctor Medem, de pare alemany i mare catalana, que quan als quinze anys estiuejava a Roses ja hi assistia embadalit. La Schubertíada significa un doble consol a la col.legiata romànica de Vilabertran, magníficament restaurada als afores de Figueres, on poca cosa s’hi fa la resta de l’any i només hi sona el silenci dels segles. El mecenes Albert Tomàs i Bassols, nascut a Vilabertran, es preguntava

Conservatori del Litoral, el més calent és a l’aigüera

La Generalitat ha incomplert la seva pròpia Llei de Protecció del Litoral que, en ser aprovada el 2020, establia la creació d'un Conservatori del Litoral abans d’un any. El director general de Polítiques de Muntanya i del Litoral, Ferran Miralles Sabadell, declara ara que encara no s’ha decidit si serà una institució autònoma com a França, un consorci amb altres administracions o una nova funció de l’Institut Català del Sòl o bé de l’Agència de la Natura de Catalunya. En qualsevol cas preveu que arrenqui l’activitat el 2023 amb un petit pressupost de 2,5 milions d'euros. A França el govern va crear el Conservatori del Litoral el 1975 per comprar finques costaneres disponibles, preservar-les i obrir-les al públic. Disposa d’un pressupost estatal de 60 milions

No sabem ben bé si el Mediterrani és un mosaic o una amalgama

El Mediterrani és una regió geogràfica i un focus històric de primera densitat, però també una realitat molt fragmentada. La diversitat i la desigualtat al voltant de les seves reduïdes dimensions l’han convertit en un trencadís de nombroses tessel.les i ningú no sap ben bé si componen un mosaic o només una amalgama. Comunica tres dels sis continents del planeta, va ser el centre del món occidental i el bressol de múltiples civilitzacions: mesopotàmica, egípcia, cretenca, hebraica, fenícia, grega, romana, cartaginesa, bizantina, àrab, otomana, europea. També el focus originari de les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme, islam. L’estret de Gibraltar li evita les temibles borrasques atlàntiques i gaudeix d’un clima més benigne que moltes

El porró s’ha vist condemnat sense judici, només amb prejudici

Durant llargs anys vaig mantenir el costum resistencial de demanar als restaurants rurals o costaners de fora de Barcelona si em podien servir el vi amb porró, fins que la proporció de cambrers forasters va començar a ser majoritària. No m’entenien i creien que els estava demanant un porro, sense accent. A alguns establiments ja em coneixien i guardaven un últim exemplar de porró per fer-me content. A mi m’alegrava visiblement d’utilitzar-lo, trobava que feia festa i que beure a galet d’aquell broc de gruix tan variable era una manera intel.ligent d’assaborir el vi i alegrar el ganyot.

Carlos Gardel rejoveneix a l'últim disc de la cantant Inés Cuello

La cantant argentina Inés Cuello em fa arribar el seu tercer disc de tangos acabat d’editar, acompanyada pel Quinteto La Grela i dedicat a deu coneguts temes de Carlos Gardel. Es titula “Gardel” i només amb aquestes sis lletres en té ben bé prou. D'ençà la mort del cantant el 1925, les seves cançons han conegut un relleu generacional sostingut, una actualitat perenne. Inés Cuello enfronta el repte d’enregistrar de nou els temes més escoltats, la qual cosa assegura l’atractiu del repertori però també la desafia a posar-hi l’empremta de la pròpia aportació. Canta sobre segur i s’inclina pels arranjaments més melòdics. Fa reviure els tangos-cançó de l’última etapa de l’astre, marcada per la

L’autora de moda Marta D. Riezu em cita dos cops, moltes gràcies

Totes les editorials somnien cada nit que troben un jove autora desconeguda que es converteix en tendència i els fa vendre de cop milers d’exemplars. De vegades els somnis esdevenen realitat, com en el cas de la terrassenca Marta D. Riezu, que ara viu al barri barceloní de Sant Antoni una vida “antiquada i tranquil.la” mentre s’atipa de vendre exemplars dels seus dos llibres La moda justa i Agua y jabón, apuntes sobre elegancia involuntaria, editats enguany pel segell Anagrama. A les pàgines del segon té la gentilesa de citar un parell de cops els meus escrits i el meu nom, cosa que sempre resulta agradable i reconforta l’ego dubitatiu. Reprodueix la meva elegia de l’invent de la pèrgola,  publicada al llibre Apologia de l’Empordà:

El cervell en exposició, l’últim continent que ens queda per descobrir

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acaba d’obrir fins l’11 de desembre una àmplia exposició sobre allò que ens fa humans, el cervell. Els primers Homo sapiens vam aparèixer fa tot just 150.000 anys (una nimietat en la història còsmica), quan un mamífer vertebrat de la família dels micos africans va començar a desenvolupar el cervell més que la resta d’animals. No vam prosperar per ser més forts ni més nombrosos que altres espècies, sinó per les habilitats de cognició d’un cervell més potent, capaç de generar curiositat, desig de saber, pensament i autoconsciència. Diuen que l’últim continent que ens queda per descobrir, l’última epopeia sense cartografiar és el cervell humà, la massa cavernosa d’un quilo i mig de pes continguda al crani. Sabem que es tracta d’una màquina de processar informació que suma milers de milions de neurones,