Una conversa frustrada amb l’agent municipal romana

Una agent de la policia municipal de Roma m’indica, amb l’autoritat que li escau, el camí que he de seguir obligatòriament. La imposició no em fa gaire feliç en aquell instant, això també es veu a la foto caçada al vol. Sempre m’ha agradat sortir dels camins obligatoris, inclús a Roma. Respecto les normes de convivència i els senyals de circulació, tot i així m’han de reconduir en algunes ocasions com aquesta. M’hauria agradat preguntar-li a l’agent de policia els motius de la seva ordre imperativa i la seva mirada severa, exposar-li les raons del meu pas infractor, lligar una conversa sobre els seus arguments i els meus, sobretot a una ciutat tan retòrica com la capital italiana. Estic segur que ens hauríem posat d’acord cordialment, inclús l’hauria invitat a compartir un plat d'espaguetis per segellar-lo amb un somriure recuperat.
Les ordres no sempre han de ser expeditives, les infraccions no sempre són forassenyades. Parlant la gent s’entén, si vol. La llei, els passos de vianants i la vida en general necessiten un marge de tolerància per poder respirar. M’hauria agradat discutir-ho amb l’agent municipal romana, correspondre a la seva mirada sense haver de desviar la meva i no donar per inútil l'intent de provar-ho gràcies de l’art local i universal de la conversa. La claror solar del dia d’autos, ella i jo ens ho mereixíem. (foto Quim Curbet)