La Rambla de Badalona enyora molt els trams pendents

Ahir al matí vaig agafar el metro fins a Badalona per estirar les cames a la seva històrica Rambla, el passeig marítim de palmeres i cases amb badiu (pati interior), un dels més agradables del país a una localitat que no és d’estiueig. Els Jocs Olímpics del 1992 només van cometre un pecat greu: deixar sense unir amb Badalona la zona del Port Olímpic, la Mar Bella i el Fòrum, no rendir-se a la lògica d’un passeig marítim sense discontinuïtat de Barcelona fins el Maresme, una autèntuca  “avinguda de Copacabana” perfectament possible a la façana litoral, que encara ara es troba amb trams sense urbanitzar, barrada per escandalosos descampats. L’antiga Baetulo romana s’alça avui com a quarta ciutat de Catalunya amb 220.000 habitants, quan el 1950 en tenia només 60.000. Forma part del Baix Besós, la zona més empobrida del país per manca de governança metropolitana i d’inversió suficient. L’emblemàtic Pont del Petroli, el pantalà que s’endinsa 250 metres al mar, continua pendent de reconstruir després del temporal Glòria del 2020. Recórrer el passeig marítim de la Rambla de Badalona fa enyorar molt aquell avinguda de Copacabana perfectament possible de Barcelona fins el Maresme, si hi hagués governança i inversió.