Els monuments incomprensibles a la figura de Francesc Cambó

Se’m fa difícil imaginar que cap líder polític català del segle XX hagi estat contrari a la democràcia i partidari actiu de la dictadura militar sense caure en la desconsideració de l’opinió general. Encara se’m fa més difícil entendre que, arribat el cas, el sistema democràtic li aixequi un cèntric monument a la via pública. Tot això continua passant amb la figura de Francesc Cambó, ara objecte d’una monumental biografia de l’historiador Borja de Riquer. La faceta de Cambó com a mecenes cultural ha desdibuixat de manera intencionada l’altra cara més decisiva de dirigent antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador i líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs d’Alfons XIII va donar suport directe, directíssim, als dos aixecaments militars de la seva època: la dictadura de Primo de Rivera i la guerra civil desencadenada pel general Franco.
El franquisme va decidir a la postguerra que “Roma no paga traidors” i Cambó va preferir exiliar-se al caliu dels seus negocis internacionals, a Buenos Aires, on va morir el 1947. El  2007 l’Ajuntament socialista barceloní amb li va erigir un monument al carrer Pau Claris cantonada amb Jonqueres, tot escamotejant el seu paper polític. A l'escultura, el gest de Cambó amb el braç sembla fer una gran butifarra a la veritat històrica.
La faceta del Cambó mecenes mereix el mateix respecte que la veritat sobre el seu ominós paper polític. A algú se li acudiria recordar sobretot la figura del general Franco perquè va construir pantans molt necessaris?