El dret de tocar els bronzes de Maillol, l’escultor carnal

L’escultor Aristides Maillol mantenia el principi que les seves escultures col.locades a l’espai públic s’havien de poder tocar per part de tothom, sense cap impediment, peanyes ni pedestals. De vegades s’ha respectat la seva voluntat, com a l’exemplar de la famosa peça Mediterrània sota la qual es troba enterrat a la petita masoveria-museu de la vall natal de Banyuls (foto adjunta), i per tant no s’ha fer cas del cartellet ignorant que diu “Ne pas toucher”. També s’ha respectat al magnífic desplegament permanent de dinou de les seves escultures monumentals (pràcticament tota la seva producció) als cèntrics jardins parisencs de les Tulleries. A l’hora de la sortida de les escoles, els estols de nens enjogassats s’hi enfilen en plena llibertat i contemplo l’escena sempre que puc com un homenatge.
Altres vegades les seves obres no han pogut escapar al destí funest de veure’s engabiades per una reixa o voltades per un petit estany dissuasori. L’escultor va haver d’imposar-se personalment quan l’any 1905 l’Ajuntament de Perpinyà li va encarregar un bust en bronze del pintor Esteve Terrús i els serveis municipals va col.locar-lo damunt d’una peanya que desvirtuava el joc de proporcions. Maillol va agafar amb la seva dona el tren de Banyuls a Perpinyà, va descalçar el bust i se’l va endur sota el braç. L’escàndol va servir perquè el pedestal fos rebaixat.
Poder tocar els bronzes de Maillol, com era el seu desig, recorda la física i la química de la carícia també en l'art, també com un art. Dels cinc sentits, el tacte és el que utilitzem menys, i Maillol era un escultor carnal.