Rèquiem desolat pels cigars havans, començant pels famosos Cohiba

Portat fins a l’extrem de l’addició, el fet de fumar, beure o menjar pot ser un vici, però practicat amb criteri també representa una cultura. Això és el que vaig voler exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum, curosament editat el 1998 pel segell La Magrana. Aquí el puro no havia estat mai un costum només elitista i jo vaig heretar del meu pare els coneixements viscuts en la matèria que em portarien a dedicar-li el llibre, després d’explorar a Cuba les plantacions i les factories que elaboren els millors cigars del món, els havans. Ara Cuba rodola pel camí del pedregar, assetjada per l’embargament comercial dels Estats Units i les incapacitats internes del règim. Una d’aquestes inèpcies és la seva política comercial de luxe, consistent a compensar la davallada de la producció d’havans amb uns preus reservats a les elits, en contra de la llarga tradició popular que havia fet de Barcelona la primera ciutat en consum d’havans del món, com reconeixien les autoritats cubanes.
La marca Cohiba va ser creada ex novo per simbolitzar la política elitista. Ara acaba de duplicar de cop els seus preus prohibitius, alhora que celebra aquest mes de setembre a l’Havana un luxós festival internacional dedicat el 55 aniversari de la vitola. Vaig recórrer amb devoció per al meu llibre la manufactura havanera dels Cohiba --i després dels Trinidad--- , al Laguito, quan la governava la llegendària directora Emilia Tamayo, la primera dona en un càrrec de la mena.
No em va agradar mai el tuf de luxe excloent dels Cohiba. Tampoc m'havien convençut mai els cigars manufacturats per la competència a les veïnes República Dominicana o Hondures, sense arribar a la sola de la sabata dels havans. Ara reconec que la marca Zino, elaborada a aquells dos països veïns, sosté cada vegada més bé la nota. Començant pel preu raonable que els havans han abandonat miserablement.