Elogi del balcó, la tendresa, la gratitud i la vida

Saber fruir amablement del que tenim davant dels ulls representa tot sovint un exercici de gimnàstica fina, un discerniment senzill i alhora esforçat, una lliçó de lluita i esperança sobre la realitat existent i contra l’amenaça de la rutina o de la idiotesa, una celebració de la vida amb els mil matisos de la claredat i un ventall d’adjectius, dedicats aquí a un escenari de conversa o de simple contemplació del món amb la força hercúlia de la tendresa. Poden ser instants d’una brevetat esmolada, més intuïtius que conceptuals, o també llargues hores fregades pel damunt amb el pecat inesborrable de la bellesa o amb unes gambes fresques passades per la planxa. La principal expectativa d’èxit, l’eufòria bàsica, la millor conjectura possible consisteix a estar viu i ser feliç, amb un estat flotant raonablement limitat per oposar-se a l’ampul.lositat. La vida són dos dies i no sempre de primavera. Llegia a aquesta butaca de la foto adjunta el llibre de Santi Vancells Una veritat difícil (ed. Comanegra, 2022), que diu a la pàgina 14: "No hi ha bellesa sense dolor ni sofriment que no cerqui una esperança".
Altres dies m’alço després de llegir el diari contra les realitats cridaneres dels cecs que no saben que ho són, esgarriats als antípodes del so, el ritme, el relleu i la grandesa de la simfonia de l’onatge del mar de tramuntana, que a algunes llotges de prosceni com aquesta ofereix una acústica encara millor que la gran sala daurada del Musikverein de Viena i una escenografia encara més augusta, sobretot a l’instant del primer llostre o de la posta de sol. A alguns cors la gratitud no ens és una sensació estranya.