Durant llargs anys vaig mantenir el costum resistencial de demanar als restaurants rurals o costaners de fora de Barcelona si em podien servir el vi amb porró, fins que la proporció de cambrers forasters va començar a ser majoritària. No m’entenien i creien que els estava demanant un porro, sense accent. A alguns establiments ja em coneixien i guardaven un últim exemplar de porró per fer-me content. A mi m’alegrava visiblement d’utilitzar-lo, trobava que feia festa i que beure a galet d’aquell broc de gruix tan variable era una manera intel.ligent d’assaborir el vi i alegrar el ganyot.
Imagino que els sommeliers d’ofici aixecaran el crit al cel, però en aquest món quasi tot es pot discutir. Ara ja no goso demanar un porró gairebé enlloc i crec que ens equivoquem.
Ha passat a ser vist com a romanalla d'un passat míser, poc educat, contrari a l’evolució de les coses i al sentit de modernitat. Han abusat sense arguments suficients de la seva imatge tradicionalista, com si es tractés un flascó de les essències carlines. Això no és res més que un prejudici. Mantinc el repte de posar a prova argumentada la validesa del porró amb un vi de bordeus Château Margaux del 1952, i després en parlem. Acaba de ser nomenat millor sommelier del món Josep "Pitu" Roca, de l'establiment gironí dels germns Roca. Si el convenço...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada