Vulcanòlegs que hi deixen la pell, record d’Albert Pérez-Bastardas

Aquesta setmana s’ha estrenat als cinemes la premiada pel.lícula Fire of love sobre el matrimoni de geòlegs francesos Maurice i Katia Krafft (foto adjunta), moguts per la passió dels volcans que els va conduir a deixar-hi la vida engolits per la lava, arran de l’erupció del 1991 del mont Unzen al Japó. Una segona pel.lícula, dirigida pel veterà Werner Herzog, ha estat estrenada el juliol als Estats Units amb el títol The fire within: A rèquiem for Katia and Maurice Krafft, també amb l’alè èpic del vincle de la parella amb les muntanyes ardents. Qualsevol història es pot convertir en epopeia, com la mort del biòleg català Albert Pérez-Bastardas al cim del volcà sicilià Stromboli el 24 de juliol del 1986, als trenta-tres anys, abatut per l’impacte d’una roca en fusió que acabava d’escopir el cràter, com va explicar la testimoni presencial Teresa Franquesa, tot i que sense arribar al cinema. Des d’aleshores la Fundació Roca Galès convoca l’anual Premi Albert Pérez-Bastardas de

El debut literari d’Isabel Guzman com una tramuntanada

La figuerenca Isabel Guzmán acaba de debutar com escriptora amb set narracions incloses al seu llibre Bocins de pell (Edicions Forment). S’ha proposat el repte de fer-ne una presentació a cada municipi de l’Alt Empordà a través de les seves amigues i conegudes, com a presentadores i com a públic. El repte no és merament anecdòtic, tradueix l’estil que el lector descobrirà a les pàgines del llibre com la irrupció d’una ventada imprevista. La prosa de la debutant Isabel Guzman presenta una fluïdesa i una vivor al marge dels tics literaris habituals. De vegades les coses ragen bé a la primera i això contribueix a la fidelitat imantada del lector fins l’última pàgina. Posar els qualificatius amb destresa, dominar les metàfores i donar als personatges una subtilesa psicològica són coses que s’aprenen amb el pas del temps i els plecs de l’ofici. En canvi la gosadia narrativa a l’hora de construir una història, l’agilitat de convertir una situació donada en literatura magnètica, la

Tribut a la música i als silencis a la Schubertíada de Vilabertran

Assistir aquest mes a algun dels concerts de la 30ena Schubertíada de Vilabertran ha estat com una mena de tribut emotiu a les coses ben fetes, un dels festivals d’estiu de música clàssica d’aquest país amb merescut prestigi internacional. Va ser ideat el 1993 pel doctor Jordi Roch, vinculat per via familiar a Cadaqués. Ara compta a la direcció amb Víctor Medem, de pare alemany i mare catalana, que quan als quinze anys estiuejava a Roses ja hi assistia embadalit. La Schubertíada significa un doble consol a la col.legiata romànica de Vilabertran, magníficament restaurada als afores de Figueres, on poca cosa s’hi fa la resta de l’any i només hi sona el silenci dels segles. El mecenes Albert Tomàs i Bassols, nascut a Vilabertran, es preguntava

Conservatori del Litoral, el més calent és a l’aigüera

La Generalitat ha incomplert la seva pròpia Llei de Protecció del Litoral que, en ser aprovada el 2020, establia la creació d'un Conservatori del Litoral abans d’un any. El director general de Polítiques de Muntanya i del Litoral, Ferran Miralles Sabadell, declara ara que encara no s’ha decidit si serà una institució autònoma com a França, un consorci amb altres administracions o una nova funció de l’Institut Català del Sòl o bé de l’Agència de la Natura de Catalunya. En qualsevol cas preveu que arrenqui l’activitat el 2023 amb un petit pressupost de 2,5 milions d'euros. A França el govern va crear el Conservatori del Litoral el 1975 per comprar finques costaneres disponibles, preservar-les i obrir-les al públic. Disposa d’un pressupost estatal de 60 milions

No sabem ben bé si el Mediterrani és un mosaic o una amalgama

El Mediterrani és una regió geogràfica i un focus històric de primera densitat, però també una realitat molt fragmentada. La diversitat i la desigualtat al voltant de les seves reduïdes dimensions l’han convertit en un trencadís de nombroses tessel.les i ningú no sap ben bé si componen un mosaic o només una amalgama. Comunica tres dels sis continents del planeta, va ser el centre del món occidental i el bressol de múltiples civilitzacions: mesopotàmica, egípcia, cretenca, hebraica, fenícia, grega, romana, cartaginesa, bizantina, àrab, otomana, europea. També el focus originari de les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme, islam. L’estret de Gibraltar li evita les temibles borrasques atlàntiques i gaudeix d’un clima més benigne que moltes

El porró s’ha vist condemnat sense judici, només amb prejudici

Durant llargs anys vaig mantenir el costum resistencial de demanar als restaurants rurals o costaners de fora de Barcelona si em podien servir el vi amb porró, fins que la proporció de cambrers forasters va començar a ser majoritària. No m’entenien i creien que els estava demanant un porro, sense accent. A alguns establiments ja em coneixien i guardaven un últim exemplar de porró per fer-me content. A mi m’alegrava visiblement d’utilitzar-lo, trobava que feia festa i que beure a galet d’aquell broc de gruix tan variable era una manera intel.ligent d’assaborir el vi i alegrar el ganyot.

Carlos Gardel rejoveneix a l'últim disc de la cantant Inés Cuello

La cantant argentina Inés Cuello em fa arribar el seu tercer disc de tangos acabat d’editar, acompanyada pel Quinteto La Grela i dedicat a deu coneguts temes de Carlos Gardel. Es titula “Gardel” i només amb aquestes sis lletres en té ben bé prou. D'ençà la mort del cantant el 1925, les seves cançons han conegut un relleu generacional sostingut, una actualitat perenne. Inés Cuello enfronta el repte d’enregistrar de nou els temes més escoltats, la qual cosa assegura l’atractiu del repertori però també la desafia a posar-hi l’empremta de la pròpia aportació. Canta sobre segur i s’inclina pels arranjaments més melòdics. Fa reviure els tangos-cançó de l’última etapa de l’astre, marcada per la

L’autora de moda Marta D. Riezu em cita dos cops, moltes gràcies

Totes les editorials somnien cada nit que troben un jove autora desconeguda que es converteix en tendència i els fa vendre de cop milers d’exemplars. De vegades els somnis esdevenen realitat, com en el cas de la terrassenca Marta D. Riezu, que ara viu al barri barceloní de Sant Antoni una vida “antiquada i tranquil.la” mentre s’atipa de vendre exemplars dels seus dos llibres La moda justa i Agua y jabón, apuntes sobre elegancia involuntaria, editats enguany pel segell Anagrama. A les pàgines del segon té la gentilesa de citar un parell de cops els meus escrits i el meu nom, cosa que sempre resulta agradable i reconforta l’ego dubitatiu. Reprodueix la meva elegia de l’invent de la pèrgola,  publicada al llibre Apologia de l’Empordà: