Torno a Empúries quan em sento pobre en bellesa o en història

Quan em sento pobre en bellesa o en història torno a Empúries, un nucli habitat des de molt abans de la nostra era. Sóc un mediterrani d'aquells que van ser colonitzats en primer lloc per altres mediterranis més avançats. A Empúries vam començar a fer-nos amb el món, a viure connectats en xarxa, a plantar cara i competir, a ser qui som, barrejats des d’aleshores com hereus distants d’aquells ibers, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Un jaciment arqueològic no és només una ruïna amb tiquet d’entrada, sinó el tou de tot allò que hem entès sobre la nostra història o que ens queda pendent d’entendre. Les ruïnes d’Empúries no m’han semblat mai mudes, sinó una energia que el vent remou per desafiar el jaciment oficial que fa capcinades entremig d'un silenci enguixat. Aquí el silenci és una un fil argumental sobre l’escuma dels segles i la grandesa dels antics. Hi retrobo l’orgull de pertànyer a aquest mar i la por de perdre una cosmogonia que remunta als aqueus, als feacis, als foceus i no pas a cap localisme inflat.
Desenterrar Empúries i projectar damunt la història del lloc la claror d’avui no és només una tasca científica dels arqueòlegs. També és una responsabilitat d’aquella administració pública renovada que va plantejar la Mancomunitat fa més d’un segle i que només s’ha acomplert en petita part.