“Sa carretera veia” de Calella de Palafrugell, el meu camí de Damasc

Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella i Llafranc. Sempre em desvio per “sa carretera veia”, abans l’única i avui molt secundària. Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs era que les persones amb criteri anaven o venien de la vila per “sa carretera veia” com una elecció d’autenticitat, una fidelitat probablement inútil, una llibertat d’estil supèrflua però genuïna. Per a ells era una postura davant del temps. Els “veis” calellencs utilitzaven col.loquialment la parla salada i la “iodització” pròpia d’aquells que no tenen “paia a l’ui”, tot i que començaven a tenir-ne. Em van començar a agradar les giragonses parsimonioses de “sa carretera veia”, passar per l’Horta d’en Lluent, saludar el trencant d’Ermedàs i el paratge d’Alzinelles, frenar al revolt de Santa Margarida i buscar amb la mirada el noble llinatge de Josep M. Vehí de Cabrera i Gatius muntat dalt del tractor quan llaurava aquests camps, abans que hi proliferessin les discoteques amb envelats d’estiu que van anomenar “carpes”.
L’entrada de Calella ha conegut una transformació urbanística terrorífica, acceptada com un destí somàtic. Ara l’Ajuntament de Palafrugell ha convertit “sa carretera veia” en direcció única, la qual cosa ha aixecat protestes. Hi reconec les senyes i cadascuna de les transformacions d’un escenari que estimava, la qual cosa és tot sovint un sentiment de resultat incert. Per alguns l’amor sempre serà una ingenuïtat de validesa passatgera, per a d’altres una fidelitat de la sang, com “sa carretera veia”. (foto Paco Dalmau)