La pau a mitges del sepulcre del papes Borja a Roma

Els papes són enterrats habitualment al Vaticà, però no els dos papes valencians de la família Borja, Calixt III i Alexandre VI, que van enfrontar el segle XV la caiguda de Constantinoble, el “descobriment” d’Amèrica i la llegenda negra (amb motiu o sense) d'intrusos en la jerarquia romana. Continuen enterrats a una capella lateral de l’església romana de la corona d’Aragó (i ara de la corona espanyola) a Via di Monserrato, com si encara hi purguessin la gosadia que van representar. No deixa de ser una anomalia, dintre d’una llarga història vaticana que hi està molt acostumada. A sota mateix del sepulcre dels dos papes Borja s’hi va habilitar el del rei Alfons XIII, mort a l’exili romà el 1941 (les restes van ser trasllades solemnement a l’Escorial el 1980). La novel.la històrica dels papes Borja és acolorida i frondosa, a més de real o de vegades sobrepintada. Potser la síntesi més aclaridora l’oferia el periodista Lluís Bonada a la ressenya del llibre De València a Roma. Cartes triades dels Borja, que va editar el 1998 l’estudiós Miquel Batllori a l’editorial Quaderns Crema. “Alexandre VI –-escrivia Bonada--, l’hàbil polític, el gran home d’un segle de grans homes, que va aconseguir humiliar les grans famílies de Roma gràcies a ser, en paraules de Stendhal, ‘la menys imperfecta encarnació del diable sobre la terra’, aquest geni (segons Voltaire) i bandarra alhora (segons Josep Pla) va donar un caràcter específic al nepotisme: el va reforçar. Els Borja sí que van ser una autèntica, en paraules del prologuista Modest Prats, nissaga de poder amb papes, un sant, incomptables cardenals i bisbes, militars, virreis, monges devotes i assassins brutals, fills bastards i sacrílegs, enverinaments i simonia”.
Cinc segles després, el seu sepulcre a l’església romana de Monserrato encara hi desentona, sobretot per la calma aparent que l’envolta.