La mina de la mort i la vida del millor periodisme

En una mina de carbó del poble de l’Espà (Berguedà, al massís del Pedraforca, prop de Saldes i Gósol) hi van morir trenta-quatre miners en una explosió sobrevinguda el 10 d’abril del 1944, Dilluns de Pasqua. Continua sent l’accident més mortífer de la història de la mineria arreu d’Espanya. Si hi haguessin trobat la mort trenta-quatre aristòcrates, avui seria un fet històric. Només van ser trenta-quatre treballadors, de manera que el luctuós succés va quedar oblidat com un fatalitat entre tantes, banal, com qui diu estadística. Aquí és on intervé, vuitanta any després, el geni de l’autora Maria Favà per reconstruir l’episodi amb una vibració del tot actual i molts elements aleshores silenciats. El batec de la realitat, recuperada en el seus detalls i el seu context, s’encomana al lector al llarg d’un relat que no pot deixar de llegir fins al final. La nova col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres acaba d’estrenar-se amb la publicació d’aquest llibre La mina de la mort. No és cap novetat que la realitat supera tot sovint la ficció i, en aquest sentit, el millor periodisme de l’escola de Maria Favà s’equipara a armes iguals amb la millor literatura. El pròleg de Jaume Fabre se situa a la mateixa altura del text i proposa dues idees d’interès: que el franquisme s’expliqui a les aules a través d’exemples concrets com el que relata aquest llibre i, en segon lloc, que la moda dels programes de ràdio i televisió sobre crims pari atenció també als que es cometien “en moltes altres mines i tallers de la geografia franquista”.
L’habilitat indagadora i la proverbial capacitat d’indignació de Maria Favà es van lubricar en la informació municipal barcelonina del diari Avui, on va treballar des de l’aparició d’aquest mitjà el 1976 fins a la jubilació anticipada de la redactora el 2010. Jubilacions com la de Maria Favà, anticipades o no, allarguen alguns mestratges.