Els incendis s’apaguen a l’hivern, alguns ho saben

Prop del Baixador de Vallvidrera em vaig aturar ahir sota una pancarta que proclamava “Els incendis s’apaguen a l’hivern”, penjada des del mes de febrer (foto adjunta) per les associacions de veïns de la serra de Collserola, amb més raó que un sant. Les autoritats responsables no els han fet gaire cas, com salta de nou a la vista dramàticament aquests dies. Qualsevol gestor públic sap que el principal combat contra els incendis d’estiu es lliura als despatxos a l’hivern, però pocs recorden les flames l’endemà o l’estiu següent, fins que reapareixen amb una regularitat inversament proporcional a la qualitat de gestió del territori. A Catalunya un 62% de la superfície és forestal, però se n’aprofita menys d’una tercera part (la meitat que als altres països de la Unió Europea). Els treballs d‘extracció de fusta al bosc no estan mecanitzats, la qual cosa equival a imaginar que els cereals encara es seguessin avui amb dalles.
Caminar per una superfície forestal carbonitzada és una de les experiències més fúnebres, inesborrables i alliçonadores que es poden viure al voltant del desastre de cada estiu. Les flames s’escampen més cada any i no es poden combatre només amb mitjans d‘extinció. Calen inversions de reforestació i una gestió del territori boscós i arbustiu que li resti massa combustible. Els polítics elegits per gestionar problemes endèmics com aquest haurien de fer una llarga caminada per les terres calcinades, fins a quedar negres de sutge. Els elegim i els paguem perquè resolguin problemes col.lectius amb un mínim d'eficàcia, no només perquè acaparin els telenotícies amb les seves qüestions internes.