L’home que gira l’esquena i passa també té somnis d’amor

Al costat del seu xicot, la noia proclama a la samarreta que ha tingut somnis d’amor. A segon pla de la foto algú li gira l’esquena i passa. En realitat la figura que gira l’esquena i passa s’ha fixat en la samarreta de la noia i ha somniat exactament el mateix que ella. A un moment o altre sempre tenim somnis d’amor, encara que no ho reconeguem a la samarreta i que s’encarnin o no. També és cert que la grandesa de l’amor pot encobrir el seu propi dolor. No hi ha res més gran que l’amor i segurament no hi ha res pitjor que l’amor desmentit, potinejat, traït amb una fredor que crema. Per això Virgili desbarra quan afirma "Omnia vincit Amor" a l'Ègloga X de les Bucòliques, igual com hi fa el Sonet 18 de Shakespeare quan diu: “I de tenir-te en l’ombra la mort no es vanarà/quan en versos eterns el temps tu podràs vèncer” (en versió de Salvador Oliva). No, no serveix de res fingir que l’amor venç la mort.
Una de les últimes coses que l’home entendrà és com funciona l’amor, malgrat comptar entre les que més necessita per sobreviure des del moment de néixer. L’amor és un sentiment i un engranatge emocional, no un raciocini. Aquesta diferència de concepte entranya el nucli de la dificultat i la seva grandesa. L’amor, com tantes altres coses, existeix si hi creus. Si hi deixes de creure s’esvaeix. De vegades s’esvaeix fins i tot quan encara hi creus. Stephen Hawking, el científic més reconegut de nostra època després d’Albert Einstein, concloïa al final de tota una vida dedicada a desentranyar les lleis del cosmos: “L’univers no seria gran cosa si no fos la casa de la gent que estimes”. La noia de la samarreta ho sap perfectament, com també ho sap l’home que gira l’esquena i passa. (foto Quim Curbet)