La seducció sense resposta de la Venus de Milo al Louvre

L’any 1820 un pagès grec que cavava el seu terreny va trobar enterrada en dos trossos l’estàtua de la Venus de Milo a l’illa cíclada del mateix nom. L’any següent la peça, comprada amb permís de l’ocupant turc, ja s’exhibia al museu del Louvre i va passar a ser-ne una de les principals atraccions fins avui mateix. Esculpida en marbre blanc de Paros al voltant de l’any 100 aC per un artista desconegut, representa la deessa grega Afrodita (rebatejada Venus pels romans) en mida superior a la natural i amb una postura de lleugera torsió del cos que la convertiria en cànon de bellesa clàssica. Els restauradors del Louvre van decidir  no restituir-li els braços, però li van refer el nas trencat i els peus. Les dues úniques vegades que ha estat transportada fora del Louvre va ser per amagar-la durant la Segona Guerra Mundial al castell de Chambord i el 1964 a Tòquio i Yokohama amb motiu de les celebracions culturals dels Jocs Olímpics, per decisió del ministre de Cultura André Malraux.
La glorieta amb claror natural i revestida de marbre que ocupa en exclusiva permet voltar la peça per als mateixos nombrosos visitants que la Gioconda a sala veïna, amb els mateixos interrogants sobre la  capacitat de seducció de les millors mostres de l’art clàssic. Aquests interrogants han donat peu a moltes especulacions i poques respostes, més enllà de la simple i eloqüent contemplació.