La grandesa de Sant Pere de Rodes tanca puntual a les 19h30

Per fugir de la calor de la platja, ahir vaig pujar amb cotxe a mitja tarda fins Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més importants del país, que resulta que tanca l’accés del públic a les 19h30 (a partir del 30 de setembre a les 17h). Em vaig extasiar malgrat tot amb la visió que ofereix mentre la tramuntana m’inflava la camisa amb perfum de llentiscle. L’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració de les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. El restaurant deixa d’operar com a bar a partir de les dotze del migdia. La llista perfectament coneguda de les peces espoliades i els seus actuals propietaris no ha servit per recuperar-les. S’ha estudiat i s’ha escrit més sobre les pedres que no sobre els que hi vivien i en vivien. S’han restaurat més els murs que no l’entorn de la selva boscosa, escurada fins l’os pel feudalisme del monestir. S’ha valorat més l’art eminent que conté que no l’explicació al públic d’avui de la misèria del feudalisme que representa, l’enorme desigualtat entre les dues xarxes coordinades dels senyors medievals i els monjos en comparació amb la gent que construïa aquests grandiosos edificis i vivia sota la seva dependència.
He llegit amb atenció la documentada monografia de 325 pàgines El monestir de Sant Pere de Rodes, de la historiadora de l'art Immaculada Lorés, a la qual no hi surt la gent que el va construir, habitar i patir. En canvi surt a la novel.la històrica Rere els murs, de Núria Esponellà, que és una obra de ficció. Al capdavall, la síntesi l’he trobada en la literatura de Josep Pla: “El monestir té un aspecte enterament feudal, en el sentit militar i polític de la paraula. És un símbol de poder físic, més que un símbol de poder místic”. Però això no s’hi explica, encara menys a partir de les 19h30.