Rodolfo Candelaria o els traumes callats de tota guerra

La meva generació no ha hagut de viure cap guerra en pròpia pell. En canvi ha pogut comprovar les seqüeles de per vida deixades en els antecessors immediats, ja sigui  per la Guerra Civil espanyola entre els familiars o per qualsevol altra entre amics estrangers. El pintor nord-americà Rodolfo Candelaria, instal.lat a Calella de Palafrugell des del 1958 gràcies a una beca d’ex combatent a la guerra de Corea, no va tornar mai del tot d’aquella conflagració, durant la qual va ser abatut a bord de l’avió de combat en què havia estat enrolat com a mecànic pel servei militar obligatori. Calella de Palafrugell va ser des d’aleshores el seu amagatall per intentar esborrar el record entre els últims pescadors que ho ignoraven quasi tot de la seva procedència i no feien preguntes incòmodes. A l’hora d’elaborar el llibre biogràfic El pintor i els pescadors de Calella de Palafrugell (Ed. Columna, 1991), vaig recórrer amb ell escenaris espanyols i europeus en què havia intentat residenciar-se després de les ferides, gràcies a les indemnitzacions abonades pel seu govern. Suposava que durant el viatge i les estades a

La grandesa de Sant Pere de Rodes tanca puntual a les 19h30

Per fugir de la calor de la platja, ahir vaig pujar amb cotxe a mitja tarda fins Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més importants del país, que resulta que tanca l’accés del públic a les 19h30 (a partir del 30 de setembre a les 17h). Em vaig extasiar malgrat tot amb la visió que ofereix mentre la tramuntana m’inflava la camisa amb perfum de llentiscle. L’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració de les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. El restaurant deixa d’operar com a bar a partir de les dotze del migdia. La llista perfectament coneguda de les peces espoliades i

La seducció sense resposta de la Venus de Milo al Louvre

L’any 1820 un pagès grec que cavava el seu terreny va trobar enterrada en dos trossos l’estàtua de la Venus de Milo a l’illa cíclada del mateix nom. L’any següent la peça, comprada amb permís de l’ocupant turc, ja s’exhibia al museu del Louvre i va passar a ser-ne una de les principals atraccions fins avui mateix. Esculpida en marbre blanc de Paros al voltant de l’any 100 aC per un artista desconegut, representa la deessa grega Afrodita (rebatejada Venus pels romans) en mida superior a la natural i amb una postura de lleugera torsió del cos que la convertiria en cànon de bellesa clàssica. Els restauradors del Louvre van decidir  no restituir-li els braços, però li van refer el nas trencat i els peus. Les dues úniques vegades que ha estat transportada fora

L’home que gira l’esquena i passa també té somnis d’amor

Al costat del seu xicot, la noia proclama a la samarreta que ha tingut somnis d’amor. A segon pla de la foto algú li gira l’esquena i passa. En realitat la figura que gira l’esquena i passa s’ha fixat en la samarreta de la noia i ha somniat exactament el mateix que ella. A un moment o altre sempre tenim somnis d’amor, encara que no ho reconeguem a la samarreta i que s’encarnin o no. També és cert que la grandesa de l’amor pot encobrir el seu propi dolor. No hi ha res més gran que l’amor i segurament no hi ha res pitjor que l’amor desmentit, potinejat, traït amb una fredor que crema. Per això Virgili desbarra quan afirma "Omnia vincit Amor" a l'Ègloga X

El sòcol de Spinoza a Amsterdam, per seure en diferents direccions

Davant de l’Ajuntament d’Amsterdam, molt a prop d’on munten cada dia les parades del Nieuwmarkt al voltant del canal de Zwanenburgwal, hi van erigir l’any 2008 el monument de l’escultor holandès Nicolas Dings al filòsof del segle XVII Baruch Spinoza, nascut a aquesta ciutat de família jueva expulsada d’Espanya pel fet de ser-ho. Ell va poder consolidar-se aquí com a filòsof de la tolerància. També ho és el seu modern monument, començant pel sòcol circular concebut com a banc de seure sense més requeriments. El personatge va tenir l’enteresa suficient per arribar a ser detestat en la mateixa mesura pels catòlics, els protestants i els jueus, abans de morir plàcidament als 44 anys. Només quedaven el ateus per valorar-lo. El fet d'haver estat maleït per immoral ha fomentat l'interès posterior per la seva obra. Friedrich Hegel va sentenciar un segle més tard que tot filòsof comença un dia sent spinozista. Albert Einsntein, al preguntar-li si creia en Déu, va contestar el 1921: “Crec en el Déu de Spinoza”. Jorge Luis Borges li va dedicar dos sonets, el 1964 i el 1977. Pel meu cantó, he utilitzat humilment el sòcol del seu monument per

Les tulipes no arriben mai soles al parc floral del Keukenhof

L’arribada del bon temps genera un esclat vital sense comparació a una terra baixa que té la humitat enfonsada en el caràcter. Un milió de devots desfilem al parc floral més extens d’Europa, el Keukenhof, per presenciar el gran espectacle de la florida de set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un indicador subtil del grau de civilització i els holandesos han convertit les flors en una demostració de força, un desplegament de cultura, una altra exhibició del seu domini de la natura. La floricultura ocupa aquí el segon lloc del sector agrícola, amb el típic apartat de la bulbicultura. Als afores d’Amsterdam, el Wall Street de la flor tallada és la borsa mundial

Elegia del color de Roma o el pas del temps com a mèrit

Un del noms més afortunats del nomenclàtor de Roma és aquesta Piazza delle Cinque Lune, situada a mig camí entre Navona i San Luigi dei Francesi. Es tracta d'un nom derivat de l’escut de les cinc llunes de la família Piccolomini que hi tenia el seu palazzo. Encara m’atrau més el teló de fons cromàtic de l’intonaco, l’ocre de l’estucat que revesteix les façanes del centre històric barroc. Més que una tècnica de revestiment, és un maquillatge que evoca la relació amb el bon gust i la saviesa d’exercir l’encant des de la primera impressió més aparent. El color de l’estucat de les façanes és a Roma un distintiu de la bellesa de la ciutat, tot i que algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure perquè el tracte que creuen merèixer volen que sigui més intencionat que no una tècnica de revestiment, ja es tracti de l’estucat o de la literatura. La gràcia de l’intonaco rau en l’envelliment al contacte amb l’aire per part d'una matèria que digereix la humitat i la llum, incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. De vegades sembla d’un groc hepàtic, però més sovint és del color del sol, del pa, del rovell d’ou, de la pell de préssec o de la crema de Sant

El Colosseu de Roma vist com a giratori de la història

Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies a aquest centre històric. És l’única capital d’antigues civilitzacions que sobreviu en el mateix marc, que fa coexistir les ruïnes arqueològiques amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. El Colosseu és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per obtenir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L'ús actual del

El sagristà imposa distància davant l'èxtasi de Santa Teresa

Un barana baixa tancada i barrada, vigilada per un sagristà molt susceptible, impedeix acostar-se a l’Èxtasi de Santa Teresa, l’obra mestra de l’escultor Bernini a la capella lateral de l’església romana de Santa Maria della Vittoria. Per això a la foto adjunta hi apareix a primer pla el meu èxtasi en comptes del seu, que és el bo. La restauració de la peça l’any passat ha donat encara més vivor a la voluptuosa escena representada en marbre d’un instant de trànsit místic –deliri, goig i passió-- de la santa d’Àvila. Molts l'han identificat amb un orgasme per no donar-hi més voltes inútils i deixar-ne de dir “Transverberació”, com pretén la versió oficial. La pròpia santa va relatar aquell instant arravatat de divina alegria al capítol 29 de l’autobiogràfic Llibre de la Vida i Bernini va saber posar tota l’expressivitat a l’expressió facial i la postura del cos. La fundadora de l’orde de les carmelites, canonitzada trenta anys abans que Bernini l’esculpís en aquesta posició el 1652, practicava igualment la poesia i va deixar escrit a la primera quarteta del seu esplèndid Coloquio

Ara de la botifarra en direm “sussissa” i farem un campionat mundial

A l’última Fira de l’Oli d’Espolla, municipi fronterer amb el Rosselló, vaig veure que oferien entrepans de “sussissa” i que organitzaven la cinquena edició de la Marxa de la Sussissa. El veïnatge amb el territori avui francès i la seva influència lingüística ho justifica en l’expressió popular, però no és només això. Al Rosselló la botifarra que anomenen “sussissa” (del francès saucisse) és un viu senyal d’identitat, amb l’única diferència que allà es presenta enroscada com una ensaïmada abans de col.locar-la damunt la brasa i tallar-la en porcions individuals un cop daurada i cuita. Acaben de fundar-hi un Catalan Saucisse Club que convoca el campionat mundial de l’especialitat aquest diumenge 5 de juny al parc del municipi de Toluges. Entre els trenta-tres carnissers presentats s’han classificat vuit finalistes procedents de Cabestany, Ribesaltes, Vinçà, Tuïr, Er, Canoès, Canet del Rosselló i Sant Genís de Fontanes. El Catalan Saucisse Club