La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és sempre “Prego, due espressi!”. No només a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben amb exactitud quan ni on va començar el consum de la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls, probablement a Etiòpia i Aràbia, abans que els turcs ho convertissin en moda internacional com a beguda estimulan. El 1734 Johann Sebastian Bach va compondre a Leipzig la Cantata del cafè, petita òpera còmica a dues veus sobre partidaris i detractors de la nova beguda. Ara bé, el cafè exprés (que vol dir ràpid) és un invent italià del segle XX, quan el 1901 Luigi Bezzera va patentar la cafetera industrial dels bars, el 1932 Renato i Alonso Biachetti la domèstica tipus “oroley” i el 1946 Achille Gaggia la d’aigua calenta projectada a alta pressió damunt del cafè mòlt. A partir del 2010 s’ha estès la cafetera domèstica a pressió tipus Nespresso, però el ritual italià del cafè curt begut a la barra de qualsevol bar a Roma conté factors immaterials que no han estat superats.
Els rituals inclouen una part mítica, un acte de fe necessari, una il.lusió particular. Els italians hi tenen tendència i ho faciliten amb una naturalitat que enriqueixen amb la teatralitat de la tradició i una capacitat de seducció reconeguda. De manera que Quim Curbet i jo repetim al llarg dels dies viscuts a Roma la frase “Prego, due espressi!” com una jaculatòria immortal, talment com l’aroma d’un sentiment, l’escuma d’un record i la comprovació de l’èxit anual de la primavera, tot alhora.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada