Pàgines

13 de maig 2022

Dos segles després, Víctor Hugo rugeix com el vell lleó de sempre

Va publicar el primer llibre el 1822, ara fa dos segles, i continua a primera línia del mite literari perquè era més que un novel.lista, un poeta o un dramaturg. Encara se’l veu com un portaveu exacerbat del seu temps remogut, un patriarca, un heroi romàntic, una institució, un monstre sagrat, un sant anticlerical. Ara la seva casa-museu  a la Place des Vosges parisenca (foto adjunta) és de visita gratuïta i acaba d’incorporar al pati interior una deliciosa cafeteria enjardinada. Víctor Hugo sempre ha tingut el públic assegurat, fidel i renovat. És un autor popular, condició que molts col.legues de la mateixa època, com Balzac o Flaubert, li perdonaven a contracor. Altres, com Baudelaire, directament el detestaven. Han arribat a dir que les dues torres campaneres de la catedral Notre-Dame de París tracen la lletra “H” de l’escriptor que la va immortalitzar a la novel.la homònima, igual com va fer amb el conjunt de la ciutat a Els miserables. En la seva lluita republicana contra el Segon Imperi de Napoleó III --el monarca que ha passat a la història amb el sobrenom que li adjudicava Hugo de “Napoleó el Petit”--, la posteritat s’ha decantat a favor de l’escriptor. La millor síntesi del fenomen la va donar André Gide en ser preguntat per una enquesta sobre el millor poeta francès de tots els temps. Va respondre lacònicament: “Hugo, hélas!”. La frase ha passat als annals per la contundent ambivalència. Es pot traduir per “Hugo, ai las!” o “Hugo, malgrat tot”, sobretot per part dels molts convençuts que Baudeleaire el superava de llarg. L’ensenyament escolar i la societat de l’espectacle han contribuït poderosament a l’actualitat de Víctor Hugo perquè l’escriptor els ho va posar molt fàcil. Inclús renoven últimament la seva vella casa-museu de la Place des Vosges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada