M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la

El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. Alguns dies topo amb figures més vitals que als quadres i els llibres d’art quan em dedico a mirar la gent. No sempre es tracta d’un gest maquinal perquè mirar amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix posar-hi un grau d’interès. L’art no sempre arriba a la quantitat d’emoció que ofereix l’acte de mirar una persona que passa. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la mirada articulada dintre d’una fortuna fugaç, amb un espurna de pensament lliure. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat. M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la. Intueixo que fa emergir de les nostres il.lusions una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora acostuma a ser la manifestació més tangible de la incapacitat de definir-la, encara més de corporitzar-nos al seu costat fora de l’instant d’una mirada. La lucidesa no sempre paga i això no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar la bellesa, la temeritat d’empaitar-la, el dolor de posseir-la per un instant fugitiu.