La tramuntana és una llum, sobretot una llum, una llum d’or

L’esplèndida llum solar d’ahir, encara més viva i radiant després de tants dies de núvols escanyats i pluges desconegudes, era fruit directe de l’entrada de vent de tramuntana, com també ho era la baixada del termòmetre. Al prominent observatori del cap de Biarra (Portvendres), geogràficament aparellat amb el de Portbou, la tramuntana registrava ahir 171 km/h (el seu rècord arriba a 191 km/h el gener del 2009), encara que dintre dels nuclis urbans la fúria no es nota tant. M’he dedicat anys seguits a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, com vaig exposar al llibre Elogi i refutació de la tramuntana. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 ja havia publicat, conjuntament amb el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta, el llibre titulat La tramuntana. He continuat indagant les seves implicacions en diferents camps i comprovo que la ciència es manté a prudent distància pel que fa a les conseqüències dels vents sobre els humans i encara cedeix molt terreny a creences ancestrals. Aquí no disposem d’un treball com el que Vladimir Jancovic va dedicar a Reading the Skies: A Cultural History of English Weather (The University of Chicago Press, 2000).
No veig la tramuntana principalment com un vent. És encara més una llum i un mite persistent. Es pot detectar la seva aparició només observant la lluminositat de l’atmosfera, com ahir.