La laboriosa impostura d’empaitar les muses per escriure clar

L’exercici físic de caminar és una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, costum sedentari que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores i castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària, prima com una galeta i escassa com la gràcia divina. Durant la caminada procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals, m’adapto a la limitació recalcitrant de les coses, polemitzo de passada amb mi mateix, xerrotejo en silenci sobre les diferents maneres de mirar el món. Les coses no sempre tenen un argument coherent, de manera que aviat deixo córrer el debat interior, abandono el rendiment improbable de la raó i torno al batec de la realitat escàpola. Alguns dies la meva ombra i jo rebufem pel camí com morses tot empaitant les muses malgrat dir-nos i repetir-nos que val més no dependre’n gaire. La claredat apareix després de donar-hi voltes i revoltes confuses, però les voltes aparentment estèrils s’han d’haver donat, a foc baix i sense parar de remenar. Són la part més desagraïda, opaca i jeroglífica, però també el fonament dels moments solars.
La brisa fresca de la inspiració és un destil.lat, una depuració tenaç de les gotes de suor vessades durant els dies comuns que només alimenten el desig de dedicar-se a menar un hort i escoltar créixer els enciams. La naturalitat de l’estil, el mètode antiretòric de línia clara, el to de veu pla, són una impostura laboriosa. (foto Quim Curbet)