Elogi i nostàlgia d’una mansarda a París amb sostre inclinat i balconet

Després de viure una temporada massa curta a una mansarda de l’île Saint-Louis, incrustada enmig del riu Sena en ple centre de París, vaig entendre en viu que aquelles antigues chambres de bonne o modestos estatges reservats a les minyones a les golfes dels grans edificis de pisos del segle XIX s’han convertit en un luxe a la ciutat d’avui. Ara en diuen studettes (diminutiu de studio o apartament d’una sola habitació). Antigament s’hi accedia per la porta de servei, no tenien calefacció malgrat trobar-se sota terrat ni cambra de bany pròpia. Ara disposen de les comoditats necessàries, tot i que que encara s’hi accedeix per escales molt dretes i amagades si l’espai no ha permès l’arribada de l’ascensor. Les típiques mansardes de sostre baix inclinat i balconet a l’exterior porten el nom de l’arquitecte François Mansart, encara que només són l’excrecència del seu classicisme. Un decret del 2002 prohibeix llogar-les o vendre-les si no disposen d’una superfície mínima de vint metres quadrats i els serveis pertinents.
Havien estat el símbol distintiu de la segregació social dels miserables i ara són un caprici de rics. La meva se situava en un estadi històric intermedi i, malgrat esbufegar a les escales o patir les trompades amb el sostre baix, vaig viure-hi amb una idea insòlita de llibertat, privilegi i descoberta, amb el balconet com a mirador obert a un autèntic nou món. Un cop acomplert el somni, ara cal tocar de peus a terra i admetre que el París d'avui viu a les tensionades banlieues i que el futur de tots plegats depèn més del que ens pensem del desenllaç de la guerra d'Ucraïna.