Prodigi de l’hora violeta amb Campari des d’algun mirador predilecte

Tinc una terrassa predilecta per contemplar l’hora violeta amb un Campari entre els dits, davant l’elegantíssima línia de cresta del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. L’equilibri de la llum ponent passa en poca estona per diverses tonalitats, com una aurora vespertina. De vegades enrogeix com el Campari i dibuixa una visió turgent de la vida. Altres dies es mostra mes tímida i es limita a una pàl.lidesa d’or cansat igualment expressiva i amb una màgia contrastada. Algunes persones troben el cel nocturn inhòspit i equívoc, com si fos la comporta lívida del desconegut, la parpella somnolent d’un castell amb fantasma, una gàbia obscura d’ocells estranys. Altres, en canvi, hi trobem les ombres més clares que es projecten sobre les nostres il.lusions. El fenomen escenogràfic de l’hora violeta des d’algun mirador predilecte, amb un Campari entre els dits, és com la tinta esborradissa incapaç de sedimentar. Només dura el temps d’un sospir, però d’un sospir il.luminat amb fonament. S’extingeix, es dessagna de seguida a l’arcada del paisatge com un poema curt, la deriva del mar o el silenci dels grills. Aleshores els primers instats de la nit callada es converteixen en un himne elegíac als prodigis quotidians, a l’alè disgregat del pas del temps i la seva successió d’imprevistos.
És probable que una gran part de l’efecte de l’hora violeta damunt l'elegantíssim perfil de la serra de l‘Albera quan s’ajaça al Mediterrani provingui de la mirada de cadascú, de l’emoció pròpia que s’hi posi. També és probable que hi ajudi l’amor i el Campari, però tot això no em fa pas desdir, al contrari.