No tots dies els dies llueix el sol i això no els fa menys plens de vida, al contrari. És cert que aquí no plou com a les terres atlàntiques, mica en mica durant dies, setmanes o mesos. Ho fa a batzegades o bé amb un comptagotes mig embussat. Al Mediterrani el glu-glu de l’aigua és de raig irregular. Els dies de meteorologia bituminosa semblen llevar-se desafinats, pastosos, flàccids, gomosos com una hamburguesa de tofu. Els colors es difuminen, la pluja ho encongeix tot una mica. En canvi els boscos i els sembrats llueixen amb una eufòria que permet embadalir-se sota el paraigua. La pluja, la pluja raonable, no ens hauria d’aturar mai.
Vivim a un país de clima generalment benigne si el comparem amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics. Sentir com tamborineja la sonsònia ñenta de la pluja o veure ploure darrere de la finestra és aquí un espectacle infreqüent, un concert íntim de música antiga, el trèmolo de la banda sonora dels núvols, la respiració del cel temporalment rebec. Ja ho sé que aquest país no sap ploure amb aquella indiferència passiva, sostinguda, impecable dels nòrdics, però a mi em meravella de tant en tant contemplar com plou aquí, i de vegades inclús ho enyoro. (foto Quim Curbet)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada