La institució històrica del Cafè de la Poste, al peu del Castellet de Perpinyà, acaba de tancar les portes a l’espera dels quarts gerents successius després de la jubilació el 2016 de la família Vila, que el regentava des del 1952: el pare Salvador Vila i tot seguit el fill Robert i la seva dona Marieke. Hi he passat moltes hores i hi he mantingut entrevistes que recordo amb claredat. Els grans plataners que ombregen la terrassa surten a la foto de portada del meu llibre A tres quarts d’hora de Perpinyà. La meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castellet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre de la capital rossellonesa al qual es pot estar segur de veure desfilar en algun moment del dia tots els elements de la vida ciutadana, igual com als veïns cafès de la rambla de la Llotja o de la plaça Aragó. No cal concretar cites, tothom passa per davant d’algun d'aquests tres observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre.
Robert Vila evocava al moment de jubilar-se el 2016 “la gentada que s’aplegava a l’interior quan la parada d’autobusos es trobava al davant. Després, els anys 70 van ser els espanyols que venien a veure pel.lícules porno. Però els més formidables eren els seguidors anglesos de la Superlliga (de rugby), consumidors sense comparació”.
Més poètic, el col.lega Bernard Revel deia: “M’hi sento bé aquí, a l’ombra dels plàtans. Fa calor, la gent passa i jo la miro sense veure’ls realment. Passen i els oblido. L’únic que m’interessa és l’escena. Un tros de Castellet a la meva dreta, els tres carrers que conflueixen a la placeta, els cotxes i la gent. Em quedaria hores i hores així, entre dos glops de cervesa, mentre l’atzar guia els meus petits somnis desperts”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada