Setanta milions d’anys no són res, estem mal fixats

El recent anunci de la descoberta a la comarca del Pallars d’un esquelet fòssil de dinosaure de fa setanta milions d’anys pot semblar una edat enormement reculada, quan de fet són quatre dies en la història de la Terra. Els humans estem mal fixats en aquest aspecte del temps, potser perquè el mesurem sobre el patró de la durada irrisòria de la nostra vida individual. Aquest planeta ja portava milions d’anys de vida abans que nosaltres el dominéssim, ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. Per entendre el pas de les èpoques, dividim la història en segles, la prehistòria en mil.lenis i la vida al planeta Terra en milions d’anys. El camí recorregut només s’entén si canviem la mesura temporal d’anys o segles per xifrar-la en milions d’anys.
El Big Bang que donaria origen a l’univers es va produir fa 13.800 milions d’anys. De la formació de la massa condensada del planeta Terra només fa 4.500 milions d’anys. De les primeres cèl.lules que hi originarien la vida fa 3.000 milions d’anys. Dels primers vertebrats 500 milions d’anys. Els primers mamífers 200 milions. Els primers humans 2,5 milions. Els primers Homo sapiens com nosaltres tot just la nimietat de 150.000 anys.
La civilització humana deriva d’extincions precedents, sense les quals els dinosaures encara viurien. No seria cap excepció la nostra pròpia extinció en el futur. En aquest context, els setanta milions d’anys del fòssil del Pallars es fan bastant més curts.