La mística canvia molt de signe davant l’illot eivissenc d’Es Vedrà

El penyalós illot eivissenc d’Es Vedrà no ha estat mai habitat, amb una única excepció. Del 1854 al 1860 el monjo carmelita lleidatà Francesc Palau va ser confinat a Eivissa com a sospitós d’instigar les carlinades arran de les quals ja s’havia exiliat a França del 1840 al 1851. A Eivissa va fundar una petita comunitat religiosa al poble d’Es Cubells, agregat al de Sant Josep. D’allí els seus correligionaris el conduïen a bord d’una barca a passar temporades eremítiques a una cova natural d’Es Vedrà, on creia experimentar visions místiques.  No hi ha viscut mai ningú més que ell. El 1860 Francesc Palau va fundar una congregació de monges carmelites missioneres, la qual cosa el va portar a residir a Roma per consolidar la iniciativa entre l’administració vaticana, fins la seva mort el 1872. Posteriorment va ser ascendit a la condició de beat. Aquella congregació encara existeix, amb casa mare a Roma. Passar de la calma d'Eivissa a  la cort romana devia ser una altra experiència hal.lucinatòria, igual com molts visitants d'avui hal.lucinen davant d’Es Vedrà. Alguns hi creuen endevinar psicofonies entre els melismes del mar, altres alguna vox clamantis  o, simplement, la torbació d’enfrontar-se a la la bellesa irrevocable. Aristòtil sostenia que “els homes van començar a raonar moguts per l’estupor”, que era com dir per les preguntes sense resposta, la fecunditat dels dubtes i el misteri del temps a llocs com aquest.