Passat festes arriben els miraculosos dies alciònics de les minves de gener. La mitologia grega anomenava dies de l’alció o alciònics l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern i que aquest ocell marí de plomatge blau (en català blauet o martí pescaire) aprofitava per pondre els ous damunt la mar encalmada i incubar-los. En astronomia també assenyala l’estel més brillant de les Plèiades. L’expressió “dies alciònics” designa actualment les dates de bonança en plena hostilitat aparent de l'hhivern. El poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer diu a l’estrofa XIII de la Introducció, tot referint-se a l’ermità que se’n va a viure solitari vora el mar: “Deixat havia el món i ses corones, i nià com alció sobre les ones, de sa infantesa falaguer bressol”. Les minves de gener poden produir insòlites baixamars, un ressol maternalment càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de la delícia de les garotes, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra, com un ritu socialitzador premiat amb llargues sobretaules, fins que vespreja i el cel comença a adoptar aquell color entre bronze i porpra.
El fred de l’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. També és l’estació del solet més suau i les llunes més clares, l’estació que s’arrauleix per alimentar una nova florida més endavant. A les platges hivernals s’hi poden fer al migdia unes passejades fabuloses. S’ha de reconèixer que els hiverns són cada cop més curts, com una estació en perill d’extinció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada