La llum del Canigó els dies de tramuntana i de les minves de gener

L’aparició visual del Canigó com a teló de fons del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir el cel, aclarir l’ambient i donar profunditat al panorama, com aquests últims dies rutilants de les minves de gener. Cadascú té els seus miradors predilectes del fenomen, la foto adjunta és feta al peu del castell de Bellaguarda, al Pertús. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la muntanya, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol li dóna un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. El paisatge sempre ha necessitat la mirada intencionada per desxifrar-lo i una mica de poesia per valorar-lo. La presència del Canigó a la nostra mirada li deu molt al poema èpic de Jacint Verdaguer, que a qualsevol país instruït els batxillers i els ciutadans en general sabrien recitar de memòria, almenys els últims versos.
La seva grandesa no es basa en les xifres (no arriba a ser un “tres-mil” com el Carlit o el Puigmal) sinó en la visió majestuosa del massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló. A la majoria de catalans ens costa recordar que el Canigó es troba íntegrament en territori francès, però això és un detall administratiu. Fa molt temps que, als nostres ulls, és un punt de referència sense Estat. (foto Quim Curbet)