Pàgines

20 de gen. 2022

Homenatge hivernal a la becada mig prohibida

Estem en temporada de plats de caça i la becada és l’au de ploma que disposa d’una reputació més alta i una literatura més senyorial. Josep M. de Sagarra escrivia que la becada “fa pensar en els braços de Madame Bovary quan estaven més afavorits de febre” (“L’Aperitiu”, revista Mirador, 7-11-1929). Es caracteritza pel bec allargat del qual pren el nom i que fa servir per burxar entre la fullaraca dels boscos humits els cucs que són el seu aliment preferit i un dels motius interns de la seva suculència. Un cop col.locada al plat, faisandée al seu punt, supera el faisà. La pràctica de la caça fa temps que cau en picat, hi ha poc relleu generacional, en conseqüència val més no preguntar d’on procedeixen les becades que assaborim avui. La incongruència legislativa permet caçar-les però no comercialitzar-les als restaurants. L'excel.lent “Gallineta de Guinea, després de 8 dies, rostida sobre canapé” que serveixen al Motel Empordà de Figueres s’assembla molt a la becada per poca imaginació que s’hi posi. Jo sóc un pobre caçador de mercat, un caçador de cassola a casa o a la fonda. A la primavera procuro cuinar l’ànec amb cireres, a la tardor les perdius al whisky o les guatlles al raïm. Quan arriba el fred corro

als últims restaurants que preparen plats de caça amb criteri heretat: el Motel de Figueres, ca la Maria de Mollet de Peralada, ca l’Enric de la Vall de Bianya o la Fonda Sala d’Olost de Lluçanès, un cop extints altres establiments com l’Orotova barceloní o el Racó de Can Fabes a Sant Celoni que encara s’entretenien a cuinar la becada a la sang, sense oblidar les mirífiques perdius del també desaparegut Drolma de Fermí Puig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada