El Partenó sota la neu amb una llum encara més pura

Aquests dies la neu ha tornat a col.lapsar Atenes, igual com l’any passat, quan vaig suposar que això faria tancar al públic la pujada fins el Partenó per evitar relliscades, caigudes, incidències. A mig matí va aparèixer un tímid raig de sol i vaig decidir provar-ho. El Partenó es recorre habitualment sota una llum solar crepitant i enlluernadora, de manera que fer-ho per una vegada sota l’atmosfera blana de la neu valia l’intent. Em vaig presentar sense gaire esperança a l’entrada, al peu del turó de l’Acròpolis. Estava obert, solitari, desertat pels grumolls de visitants diaris, recorregut per comptats atrevits que avançàvem a petits passos vacil.lants sobre l’empedrat llepat pels segles i per la gentada habitual. El premi no era només veure’l per un dia sota la capa nívea que el realça, sinó poder fer-ho en solitud i silenci. L’excepció trasbalsa, a unes ruïnes on l’emoció dels segles sembla garantida. Però perquè l’emoció i el lirisme siguin autèntics demanen una mica d’esperit crític i respecte de la realitat. El Partenó és com és avui, tal com el veiem amb els nostres ulls segons l’ànim del dia, amb els sentiments contradictoris derivats de cada moment. És un monument viu, no una trista ruïna, un enderroc inintel.ligible. Té una part sublim i una altra imprevisible, precisament perquè l’antiguitat no és una cosa decorativa, acadèmica, venerable, avorrida i definitivament morta. Representa una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat --i malmenat-- l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell classicisme, una imatge viva de la llibertat, la bellesa i la cultura lliurada a la mirada incansable i tot sovint atònita dels visitants. Sota la neu fulgeix amb una llum encara més pura i inoblidable.