El metro de París acaba d’estrenar dues noves estacions als seus extrems i ara en suma 304 (el de Barcelona en té 183 estaciones). Em continuen seduint alguns elements de quan el vaig descobrir per primer cop, dècades enrere, i que ara estan suprimint per donar pas a noves tecnologies. Pee exemple els antics loquet de les portes dels vagons (foto adjunta) que calia accionar amb vigor al moment precís o el lluminós plànol mural de la xarxa implantat a l'entrada de les estacions des del 1937, amb teclat niquelat d’incomptables botonets que permetien als nouvinguts com jo entendre de cop, d’una sola ullada, on s’estava arribant. N’hi havia prou de posar el dit al botó acarat al nom de l’estació de destinació perquè s’encengués a
l’instant una serpentina màgica de puntets multicolors, els quals traçaven damunt del mural tot l’itinerari desitjat i indicaven les estacions de transbord.
Ara els substitueixen per pantalles electròniques tàctils, però jo encara em desplaço expressament a algunes estacions que conserven els vells, com la de Pont de Levallois, poso el meu dit als botonets i revisc amb ulls meravellats una il.lusió adolescent. Aquell primer amor parisenc, que s’encenia de manera tan destra, es deia PILI (Plan indicateur lumineux d’itinéraires).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada