Alegria i tristor dels ametllers en flor aquests dies a Mallorca

La “neu de Mallorca” eren els set milions d’ametllers en flor que aplegava l’illa. Ara són menys de la meitat i floreixen d’esma perquè el fruit es panseix tot sovint a l’arbre sense collir-lo. Resulten més rendibles les ametlles que venen del Marroc, Turquia o Califòrnia. El col.lega Andreu Manresa escrivia fa poc: “Les ametlles autòctones són ja fantasmes, ressenyes del passat, matèria de minories, detalls de l’extinció que ha sobrevingut. Abans eren ingressos importants per a la butxaca de les classes populars i que van generar patrimonis i rendes per als terratinents poderosos, la vida i al paisatge rural que s’extingeixen”. No li ho discutiré, però jo sóc un romàntic irredimible i aquest últim cap de setmana de primavera d’hivern encara he tornat a Mallorca pel plaer de contemplar el que queda del vestit de núvia als camps de l’illa. Diuen que l’estraperlista triomfant Joan March va exclamar davant la proliferació d’edificacions turístiques a l’illa: “Si aquest negoci va malament, no bastaran els ametllers per penjar-se”. El negoci ha anat bé.
M’agrada anar cada any a acariciar els ametllers amb la mirada com un homenatge personal a la bellesa subsistent (i de passada fer els honors als cremadillos que elabora Jaume Oliver al Forn Salem d'Algaida). També acostumo a recordar en aquestes circumstàncies un paràgraf lluminós d’Albert Camus, escrit a la narració titulada Els ametllers: “Quan jo vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, en una sola nit freda i pura de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. Em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents del mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobem implicats, s’ha de tenir molt present, sobretot, la força de caràcter. No parlo d’aquella que a les tribunes electorals acompanya les celles arrufades i les amenaces, sinó la que aguanta tots els vents del mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, fa germinar el fruit”.