Silvio Berlusconi no en té prou, vol una última operació estètica

Estimo Itàlia, li dedico viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític ha estat un desastre persistent. Silvio Berlusconi (85 anys) es tornarà a presentar aquest mes de gener al capdavant del seu partit Forza Italia a les eleccions a president del país, després d’haver encapçalat el govern en tres períodes del 1995 al 2011, d’haver estat condemnat per frau fiscal el 2013 i de tenir encara pendent el judici per suborn de testimonis en un cas de prostitució de menors a les seves festes “bunga bunga” d‘anys enrere. El mandat de l’actual president de la República italiana, Sergio Mattarella, expira el 3 de febrer i abans el Parlament ha d’elegir successor. El candidat necessita tres quartes parts dels vots de la Cambra a les tres primeres votacions, a la quarta només la meitat més un. Aquí és on Berlusconi fa càlculs, encara que tothom s’obstina a creure que la seva pretensió no prosperarà.
El candidat de més consens és l’actual president del govern d’unitat nacional, Mario Draghi, que com a director del Banc Central Europeu va pronunciar el 2012 davant d’un auditori d’inversors la famosa frase que va salvar l’euro: “Whatever it takes, and believe me, it will be enough” (El que calgui i, creieu-me, serà suficient), quan Espanya era la quarta economia de l’eurozona i es trobava al caire del col.lapse amb la prima de risc per damunt del 600 punts, amb l'amenaçava d'arrossegar les altres. L’inconvenient és que Draghi hauria d’abandonar el càrrec de cap del govern que ha aconseguit aturar el vendaval populista de l’extrema dreta i reconduir l’economia.
Silvio Berlusconi intenta protagonitzar el seu últim espectacle. L’arribada dels socialistes de Bettino Craxi al poder el 1983 va afavorir directament la naixença de l’imperi mediàtic i després polític de Silvio Berlusconi. Els comunistes del PCI van arribar al govern amb Massimo d’Alema el 1998, però l’únic llegat que es recorda va ser la frase que li va llançar en públic el director de cinema Nani Moretti : “Massimo, ma di qualcosa di sinistra!”.
La moralització dels usos de la vida pública continua sent el canvi pendent més determinant, sense el qual tota la resta es converteix en la talentosa comèdia dell’arte i l’assentat arte d’arrangiarsi, d’espavilar-se cadascú pel seu cantó sense resoldre res.