Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys, inclús dècades, però sempre és important comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns vells camins. De fet jo en tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i en mantinc aquests dos fins avui. El primer és una mica car, per a les èpoques més despreocupades. L’altre és econòmic i digníssim, per a moments potser més eufòrics en altres sentits. Representen dos punts de referència fixos, introntollables com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’esperit indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Els grans palaces parisencs han envellit malament a força d’injeccions de botox dels petrodòlars. El luxe de talonari és la cosa que es panseix més de pressa malgrat que el guarneixin cada vegada amb més farbalans. El Meurice i el Plaza Athenée són ara propietat del soldà de Brunei, el Georges Vi el Crillon del príncep saudita Al-Walid, el Ritz de Mohamed al-Fayed… La Place Vendôme, des de que hi van retirar la guillotina, s’ha convertit en un aparador de joieries repetides. En canvi els meus dos hotelets predilectes renoven parsimoniosament les instal.lacions amb una vibració quasi familiar, a un ritme que es deixa seguir amb aire tranquil, consolidat, de client estable. Presenten les arrugues justes, ni una més ni una menys. Em tranquil.litza saber que hi són i que, si hi torno, reconeixeran els meus passos. “Il nous restera toujours Paris” no és la primera frase banal del repertori infinit. És la segona i la més encertada de totes, després de “Je t'aime, tu sais”.