Passar la nit o bé despertar al museu, dues opcions

Als museus que m’interessen hi entro a l'hora en punt de l’obertura matinal, la qual cosa em deixa quasi sempre una primera estona de plena  intimitat a les sales, abans que no comenci a arribar el públic. No equival exactament a passar-hi la nit, però és com despertar-se en contacte estret amb la bellesa. Els visitants de museus acostumen a recorre els museus de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro a una limitació assumida i això em resulta més gratificant que el generalisme. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24 (foto adjunta). Només conté tres quadres, que són tres obres mestres. La sala mateixa --les parets— n’és la quarta. Conté el cèlebre retaule de Piero dellà Francesa anomenat La Madonna de l’uovo o també Pala de Brera. Enfront s’hi contempla Les Esposalles de la Verge, de Rafael. A l’esquerra, el flagel.lat i quasi amable Cristo alla colonna, de Donato Bramante.
Cap dels tres no exerciria la mateixa atracció fora d’aquesta sala. Les altres del museu es mantenen dintre de la rutina, per més que exposin joies de valor incalculable, com també s’hi mantenen els vigilants. És probable que la feina de vigilant de museu sigui malpagada, tediosa i sense perspectives, esclaus del sou mínim fastiguejats de veure sempre la mateixa bellesa sense tenir-ne ganes, estabornits davant la desfilada de visitants moguts per una seducció que ells no senten.
Per això procuro acudir a la Sala 24 de la Pinacoteca de Brera a l’hora exacta de l’obertura. El vigilant i els visitants compareixen una mica més tard. Em deixen mitja hora de coll per sentir-me seduït en plena intimitat per Piero, Rafael i Bramante, sempre que hi aboqui la predisposició a deixar-me seduir que els visitants de museus hem de portar posada en entrar-hi.