Els cops amagats de les carreteres secundàries: el cas de Torrentí

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt i encara m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i Sant Feliu de Boada. Són vies aparentment molt secundàries i en canvi per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa lenta la petita carretera deserta de Torrent a Torrentí com si em desplacés en carrossa. Absorbeixo amb els ulls un dels paisatges més bonics del món a un ritme propi, golut, pausat, dintre d’un travelling que em commou. Si el cotxe que em transporta el condueix una altra persona i aquesta és de confiança, li confesso que tinc una petita predilecció en aquests topants i li demano com a favor que ens desviem uns minuts per tornar a recórrer pausadament la carretereta de Torrent a Torrentí amb la intencuó de contemplar a l’horitzó immediat el pedró de Pals en èxtasi.
De vegades m’entenen i consenten, altres vegades m’engeguen a passeig amb l’excusa de la pressa en el nostre desplaçament. L’altre dia em van entendre perfectament i em van fer aquesta foto còmplice. Més que un rampell romàntic,nassaborir la bellesa del paisatge (la bellesa en general) és una inclinació quotidiana de l’esperit.