El feixisme es renta la cara a les pròximes eleccions franceses

Els veïns de dalt, vull dir els francesos, comencen a excitar-se amb les eleccions a la presidència de la República que se celebren cada cinc anys i aquest cop s’escauen el 10 d’abril vinent en primera volta i el 24 d’abril la segona. No pas pel resultat final, atès que tothom augura la reelecció d’Emmanuel Macron per un segon mandat, sinó pel paper en ascens del neofeixista Éric Zemmour, els vots del qual aniran a parar a la segona volta a la ultradretana Marine Le Pen, encara que que no li serveixi per superar el candidat més ben situat. En aquestes eleccions tothom pren posicions de cara al futur, quan Macron no es pugui presentar a un tercer mandat. La candidata socialista Anne Hidalgo, cotitzada alcaldessa de París, obtindrà un resultat allunyat de la victòria històrica de François Mitterrand el 1981, però s’afermarà al capdavant de l’aparell del partit per renovar-lo. Marine Le Pen jugarà les últimes cartes en la seva tercera candidatura a la presidència del país. La cap de llista de la dreta tradicional de Les Républicains (LR), Valérie Précresse, es conformarà amb un resultat simbòlic.
El paper estel·lar li pertocarà a Éric Zemmour, el polèmic personatge que s’autoqualifica de “petit jueu bereber” (originari de l’Algèria francesa), més trumpista que Donald Trump, condemnat per la justícia en diverses ocasions per incitació a l’odi racial i enardidor comprovat dels seus auditoris amb la violència verbal de l’extrema dreta francesa de sempre. Entre ell i Marine Le Pen sumaran al voltant del 40% dels vots a la primera volta i això no deixa de posar els pèls de punta.
Des de la Revolució del 1789 França ha estat dividida en dues meitats ideològiques que viuen en pugna i en alternança, al govern i als esperits. La dreta hi manté una tradició històrica arreladíssima, des de l’antisemitisme precoç i manipulat de l’afer Dreyfus (l’antisemitisme va esclatar a França trenta anys abans que a Alemanya) fins el nacionalisme feixistitzant de l’Action Française de Charles Maurras, el col.laboracionisme amb l’ocupant alemany del govern de Vichy i avui el Front National i la seva extensió encara més a la dreta del moviment Reconquista de Zemmour. Els catalans oblidem amb massa facilitat que per a nosaltres França és un producte de proximitat, quasi bé de quilòmetre zero, i que el nou feixisme remena la cua a tot arreu a la primera ocasió.