Un escàndol molt britànic a la Costa Brava, sense anar més lluny

La plataforma HBO estrena avui amb gran reforç publicitari la sèrie Un escándalo muy británico sobre el sonor procés de divorci el 1963 als tribunals britànics de la rica hereva americana Margaret Campbell i el seu segon marit, que aquest va guanyar a força d’esventar el nom dels nombrosos amants de la seva muller. Això mateix va passar amb el divorci a Londres de Dorothy Webster, que el 1927 es convertiria en la “russa” del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell per fugir de les repercussions d’aquell judici. Ho va fer en companyia del segon marit, el rus blanc Nicolau

L’autèntic “final feliç” del comerç xinès , vist de prop al barri

A la Dreta de l’Eixample barceloní abunden els residents xinesos i els seus comerços: supermercats, botigues d'electrònica, perruqueries, basars, bars, etc. Durant dècades la visibilitat aquesta comunitat s'havia circumscrit a petits restaurants típics de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat degut a l’auge comercial xinès en general. Els basars i els majoristes del carrer Trafalgar van saltar la Granvia en totes direccions. La moda de les perruqueries xineses i cases de massatges amb “final feliç” es va veure controlada i la prostitució va tornar als reductes convencionals. La promptitud amb què van tancar demostra que l’obligació de complir la llei per part de tothom es veu més respectada si les autoritats compleixen amb la seva de fer-la respectar. La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el

L'èxit de la col.lecció francesa Que-sais-je? mostra un camí

La venerable col.lecció francesa de llibres de petit format Que-sais-je?, fundada el 1941, acaba d’editar el seu volum número 4.129 dedicat a la biografia de Dante i la Divina Comèdia, escrit pel professor Carlo Ossola. El fet no tindria res de particular si la mateixa col.lecció no hagués dedicat ja el 1995 un altre volum al mateix tema per part d’un autor diferent, que ara han trobat convenient de renovar com a signe de vitalitat editorial. Cada any la col.lecció francesa, el nom de la qual prové de la cèlebre pregunta de Montaigne, edita trenta títols nous i en reedita un centenar del seu catàleg, sempre amb 128 pàgines a un preu actual de 9 euros. Representa una exhibició consolidada d’esperit de síntesi, capacitat didàctica i qualitat de la vulgarització encarregada als millors especialistes. El conjunt de títols del catàleg Que-sais-je? ha venut fins ara dos-cents milions d’exemplars, capdavanters de l’èxit a múltiples països dels llibres de petit format, curts i econòmics, condensats i no per això mancats de res. Aquí han destacat col.leccions semblants, com la batejada Nuevos Cuadernos de l’editorial Anagrama, la

Silvio Berlusconi no en té prou, vol una última operació estètica

Estimo Itàlia, li dedico viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític ha estat un desastre persistent. Silvio Berlusconi (85 anys) es tornarà a presentar aquest mes de gener al capdavant del seu partit Forza Italia a les eleccions a president del país, després d’haver encapçalat el govern en tres períodes del 1995 al 2011, d’haver estat condemnat per frau fiscal el 2013 i de tenir encara pendent el judici per suborn de testimonis en un cas de prostitució de menors a les seves festes “bunga bunga” d‘anys enrere. El mandat de l’actual president de la República italiana, Sergio Mattarella, expira el 3 de febrer i abans el Parlament ha d’elegir successor. El candidat necessita

Anja Bihlmaier feia tremolar ahir a l’Auditori la simfonia de Sibelius

Confesso predilecció per la Segona Simfonia de Sibelius des que la vaig “descobrir” en la versió de la Saint Louis Simphony Orchestra al Palau de la Música el 17 d'abril de 1985. Ahir dissabte vaig córrer a l’Auditori per escoltar-la de nou en viu per l’OBC i la batuta de la jove directora alemanya Anja Bihlmaier, la qual havia debutat a aquest mateix escenari el mes de maig amb la Quarta Simfonia de Schumann (l’actual temporada OBC suma vuit directores estrangeres invitades). No sabria dir si ahir m’atreia més l’obra o la directora, però el resultat va ser com una radiant “confessió de l’ànima”, una fusió de destresa i

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys, inclús dècades, però sempre és important comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns vells camins. De fet jo en tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i en mantinc aquests dos fins avui. El primer és una mica car, per a les èpoques més despreocupades. L’altre és econòmic i digníssim, per a moments potser més eufòrics en altres sentits. Representen dos punts de referència fixos, introntollables com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’esperit indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Els grans palaces parisencs han envellit malament a força d’injeccions de botox dels petrodòlars. El luxe de talonari és la cosa que es panseix més de pressa malgrat que el guarneixin cada vegada amb més farbalans. El Meurice i el Plaza

Passar la nit o bé despertar al museu, dues opcions

Als museus que m’interessen hi entro a l'hora en punt de l’obertura matinal, la qual cosa em deixa quasi sempre una primera estona de plena  intimitat a les sales, abans que no comenci a arribar el públic. No equival exactament a passar-hi la nit, però és com despertar-se en contacte estret amb la bellesa. Els visitants de museus acostumen a recorre els museus de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro a una limitació assumida i això em resulta més gratificant que el generalisme. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24 (foto adjunta). Només conté

La barrera impúdica al moll de la Barceloneta encara s’amplia

Alguns escàndols es consoliden i s’amplien, com la privatització del moll del passeig de la Barceloneta, barrat al públic després d’haver-lo obert arran de les obres olímpiques del 1992. Des del 2010 es dedica de manera excloent als megaiots de gran luxe, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme Antoni Vives. Ara acaben d'anunciar la segona ampliació d’aquesta Marina Port Vell, després de la del 2016. L’empresa privada que la gestiona anuncia que l’any vinent invertirà 20 milions d’euros més per augmentar-ne la capacitat, fins a 55 amarratges per a megaiots de més de 70 metres d’eslora. La barrera metàl.lica que impedeix el pas del públic al moll s’hi mantindrà. Sobre

El feixisme es renta la cara a les pròximes eleccions franceses

Els veïns de dalt, vull dir els francesos, comencen a excitar-se amb les eleccions a la presidència de la República que se celebren cada cinc anys i aquest cop s’escauen el 10 d’abril vinent en primera volta i el 24 d’abril la segona. No pas pel resultat final, atès que tothom augura la reelecció d’Emmanuel Macron per un segon mandat, sinó pel paper en ascens del neofeixista Éric Zemmour, els vots del qual aniran a parar a la segona volta a la ultradretana Marine Le Pen, encara que que no li serveixi per superar el candidat més ben situat. En aquestes eleccions tothom pren posicions de cara al futur, quan Macron no es pugui presentar a un tercer mandat. La candidata socialista Anne Hidalgo,

Els cops amagats de les carreteres secundàries: el cas de Torrentí

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt i encara m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i Sant Feliu de Boada. Són vies aparentment molt secundàries i en canvi per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa lenta la petita carretera deserta de Torrent a Torrentí com si em desplacés en carrossa. Absorbeixo amb els ulls un dels

Presentat el meu últim llibre “Banyuls mon amour” a la fira Indilletres

El meu últim llibre Banyuls mon amour” es va presentar ahir diumenge a l’escenari de la concorreguda fira Indilletres, de la Bisbal d’Empordà, la qual va aplegar en la seva quarta edició prop de 5.000 visitants al llarg del cap de setmana, el doble que l’any anterior. La presentació va anar a càrrec de Montse Serra, directora de l’editorial Vibop. Banyuls mon amour gira al voltant de tres temes: el punt sensible de l’antic pas de contrabandistes del Coll de Banyuls convertit en flamant carretera fronterera actualment barrada per decisió de les autoritats franceses, les vinyes verdes vora el mar d’aquell cantó immediat d’una ratlla oficial que no

L’actual exposició de Perico Pastor a Sant Cugat, una lliçó de vitalitat

Una exposició del dibuixant i pintor Perico Pastor com la que presenta fins el 7 de febrer a La Galeria de Sant Cugat (carrer Sant Jordi núm. 14) podria no tenir res d’excepcional, atès que es tracta d’un autor reconegut, accessible i productiu. Però aquesta ho és perquè l’artista ha volgut explicar al programa de mà que el centenar d’obres que hi ofereix van néixer durant una estada de rehabilitació funcional a l’Institut Guttmann, després de cinc setmanes en coma a l’UCi de l’hospital de Sant Pau: “Aquest és el tema: el nostre cos és capaç de coses meravelloses, espectaculars o modestes, que donem per descomptades fins que un accident ens

Altafulla: l'opulentíssima vil.la romana d’Adrià en estat lamentable

Els historiadors creuen més que probable que el gran emperador romà Adrià s’allotgés una temporada a la luxosa vil.la romana dels Munts, a Altafulla, durant l’estada que va fer l’hivern de l’any 122 al 123 a Tàrraco, capital de la Hispània Citerior, situada a vint quilòmetres de distància. Va ser condicionada amb sumptuoses comoditats com cap altra arreu d’Hispània, amb termes de mar incloses, però avui presenta un aspecte lamentable en comparació amb el seu potencial històric. La vil.la romana dels Munts podria tenir en proporció un significat equivalent a la restaurada Vil.la Adriana de Tivoli (Roma), a l’impacte de les cèlebres