“Llengo amb tàperes” a Mallorca, victòria del realisme poètic

El col.lega Andreu Manresa i jo teníem un delicat assumpte pendent d’ençà que va publicar el llibre El menjar i les illes i li vaig retreure a la meva ressenya que no hi parlés de les tàperes, una de les peces mestres de la cuina illenca ni que sigui per la immortal recepta de “Llengo amb tàperes”. Vam quedar que ho discutiríem a la primera ocasió, la qual es va presentar dissabte passat a la taula del restaurant Can Nofre de Palma de Mallorca. Vaig acudir a la cita una mica esporuguit perquè Andreu Manresa és la reencarnació del mite vivent de Felanitx, considerada com la vila amb més “cervells” per metre quadrat del món. En efecte, el personatge és un pou d’informació, ciència, estimació i literatura lluminosa. Per sort no vam haver de discutir gaire. La “Llengo amb tàperes” que ens van posar a taula Catalina Munar i el cuiner Llorenç Ramis, filla i nét del fundador Nofre Munar, oriund de Costitx, estava al punt excels i indiscutible de realisme poètic. Havia fet xup-xup quatre hores a la cassola de bullir i quatre hores més al forn amb les verdures convertides en salsa passada pel colador i les tàperes afegides al final com a toc culminant i decisiu (el vi negre mallorquí Obac de Binigrau encara hi va posar una melodia agregada).
Es tracta de plats de tradició geogràfica que marquen com pedres negres el camí de la memòria dels secrets locals, excel.lents velles notícies amagades, la pulsió misteriosa de la cuina sense disfresses, una ofrena de puresa de gustos, un afinat tam-tam tribal, un intent de comunió amb subjectes únics i sigil.losos, un auto-homenatge íntim, el material més acostat als somnis un cop posat en contacte amb els sensors de la llengua i del paladar. Ara Andreu Manresa ja no té excusa a propòsit del paper ostentat al plat per aquestes petites flors confitades, hi ha testimonis presencials del miracle de la “Llengo amb tàperes” viscut entre ell i jo a la taula de Can Nofre a Palma.