Arriba un moment de l’any que em fa il.lusió passar hores del vespre davant d’una llar de foc encesa, sense més ocupació que contemplar el ballet que dibuixen les flames lentes al ritme del crepitar somort dels tions, dintre d’una retrobada amb luxes bàsics d’una elegància extrema com aquest. Tant pot ser un plaer solitari i monologal com, en altres ocasions, una culminació de la sobretaula conversada amb les amistats. Una llar del foc és la boca de l’escenari del foc, una estufa de llenya la seva gàbia. Aquí parlo de la llar de foc en tot l’esplendor funcional, atiada parsimoniosament genoll en terra pel manescal de foc (només n’hi pot haver un), proveïda d’una xemeneia que s’empassa el fum amb tiratge impecable i esmaltada per l’ús freqüent, savi i amorós, talment com la que tenen a casa seva de la comarca del Pallars els amics Àngela Vinent i Lluís Nadal. Algunes partitures musicals indiquen “Allegro con fuoco” a determinats moments de la interpretació de l‘obra i això és el que representa una bona llar de foc: el sortilegi de les flames pacificades, la força pagana de la natura canalitzada entre les parets de casa.
El clímax por consistir perfectament a caure adormit en l’escalf d’aquesta santa pau i deixar per un altre dia els teatres infinits de l’estupidesa humana, les formalitats dels enginys tecnològics sense enginy, les belleses de catàleg publicitari, la intrepidesa de les bombolles purament verbals i el remolí neuronal dels debats intútis. A racons domèstics com aquest, el prodigi és simplement arribar a adormir-se en plena beatitud després d’hores de contemplació o de conversa, com ho fan les flames lentes de la llar.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada