En una conversa de sobretaula entre els dos matrimonis a la nostra antiga casa de Palafrugell, el professor Joaquim Molas ens va sorprendre amb un elogi franc de la tafaneria com una de les vies legítimes de coneixement humà, una sociologia de base que ell mateix practicava amb criteri i delectança. La trobada a casa responia en gran part a aquella tendència. Les seves paraules no representaven cap descoberta, però sí una primícia que ho admetés en privat el professor de llarga trajectòria. La referida sobretaula apareix a la pàgina 380 del seu voluminós i magnífic dietari El mirall de la vida, acabat de reeditar a Edicions 62 en versió íntegra, tot i que l’autor hi administra aquella inclinació amb molta pudícia. Les tafaneries s’hi han d’espigolar amb lupa, la majoria les va deixar al tinter.
La llarga trajectòria del doctor Molas com a catedràtic de Literatura Catalana i prescriptor editorial en la matèria li va procurar molts seguidors i també sonats detractors, sobre els arguments dels quals passa de puntetes o ignora directament. La referència al seu col.lega Jordi Llovet és una flor que no fa estiu al dietari, quan anota: “El problema de Jordi Llovet és que llegeix poc i que el poc que llegeix ho llegeix sense llegir. Amb ulleres cegues. No vol enterar-se del que diu el llibre que llegeix, sinó opinar sobre el que pensa que diu el llibre que diu que llegeix”.
L’afirmació sembla discutible, un excés de llenguatge que es repeteix ben poc al llarg del dietari. En canvi l’assagista Yuval Noah Harari li dóna la raó quan argumenta a l‘exitós llibre Sapiens. D’animals a déus: “El nostre llenguatge únic va evolucionar com a mitjà de compartir informació sobre el món, com una variant de la tafaneria”. També podria dir-se’n “apologia de la curiositat”, com aquest mateix bloc i com aquella sobretaula que anota a la pàgina 380 del dietari, sense al.ludir a l’elogi de la tafaneria que jo vaig retenir aquell dia amb sorpresa i reconfort, fins i tot amb un pèl de devoció.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada