A favor dels molins de vent al Tibidabo i a la Costa Brava

Tants els governants com els governats ja accepten que el canvi climàtic degut a l’excés d’emissions a l’atmosfera de residus de combustibles fòssils té un impacte ambiental potencialment catastròfic, però els uns adopten mesures vacil.lants a pas de tortuga i els altres es resisteixen a sacrificis o canvis d’hàbits per resoldre-ho. Els combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural) encara representen el 85% de la producció d’energia mundial, només un 4% menys que vint-i-cinc anys enrere. El debat ja es va produir anys enrere amb la campanya internacional “Nuclear no, gràcies” i avui les centrals nuclears proporcionen a França el 77% de l’electricitat que consumeix el país. Com a gest simbòlic, l’alcaldessa Ada Colau ha declarat que no li semblaria malament veure molins d’energia eòlica a la serra de Collserola, mentre que el debat sobre aquesta mateixa implantació projectada a alguns punts de la Costa Brava prou allunyats del litoral es torna a encendre.
És evident que les noves instal.lacions han de ser regulades per les autoritats amb criteris beneficiosos per a la majoria, però fins ara l’únic que han fet és paralitzar-les. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria quasi la quarta part de la seva demanda elèctrica amb energia eòlica. El paper ho aguanta tot, sobretot el paper mullat. De moment som la sisena comunitat autònoma per potència eòlica instal.lada i només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que consumim prové dels aerogeneradors.
A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent alimenta el parc eòlic més gran de França. La primera de les tres eòliques flotants projectades al davant del litoral rossellonès de Leucata i el Barcarès es construirà el 2022 amb una inversió de 215 milions d’euros. En canvi Catalunya ha quedat al furgó de cua en la cursa de les noves tecnologies de producció d’electricitat, la qual cosa pot tenir efectes molt pitjors que veure nous molins de vent al nostre paisatge.