Reimprimir i rellegir Miquel Pairolí, un exercici just i savi

La reedició que acaba d’aparèixer en un sol volum dels tres dietaris que va publicar l’autor gironí Miquel Pairolí, mort prematurament el 2011, als 56 anys, és una notícia literària, una iniciativa editorial i un acte de justícia. La idea no ha estat de cap dels tres segells que van publicar aquells dietaris el 1990, el 1999 i el 2010, sinó de la petita Editorial Gavarres, tan vinculada al paisatge de l’autor. Rellegir la prosa de Pairolí novament impresa obliga a recordar el segon pla condescendent al qual es va veure situada per error o per enveja en vida de l’autor. Era un escriptor de poble, concretament de Quart d’Onyar, encara que dominés diferents gèneres literaris i es fes present amb freqüència a la premsa com articulista. La reedició d’ara és tota ella una reivindicació callada, dintre del mateix estil que practicava en persona. Les novetats editorials duren tres o quatre mesos amb prou feines al taulell de les llibreries, tot seguit es veuen engolides per la voràgine dels que venen al darrere i passen a ser un objecte de biblioteca, en el millor dels casos. Rellegir --i reimprimir– és un

La novel.la del viatge secret de Pau Casals al Vendrell en ple franquisme

La novel.lista Maria Jaen torna aquests dies al taulell de novetats amb una fantàstica història verídica, d’aquelles que demostren que la realitat acostuma a superar la ficció. A Estimat Pablo (editorial Rosa dels Vents, Plaza y Janés en castellà) relata el viatge secret de dos dies de Pau Casals a la localitat natal d’El Vendrell, malgrat la prometença de no posar mai els peus a l’Espanya de Franco. Ho va fer per enterrar al panteó familiar la seva dona Francesca “Frasquita” Vidal Puig, que acabava de morir a Prada de Conflent el 17 de gener del 1955, després de casar-se in articulo mortis. Aquell viatge va ser revelat més endavant pel seu germà Enric Casals a la llarga entrevista que em va concedir per al setmanari

L'editorial Gavarres vista en viu als seus locals de Cassà de la Selva

El director del grup editorial Gavarres, Àngel Madrià, ha volgut que ens trobéssim als seus locals de Cassà de la Selva i m’hi he desplaçat de bon grat perquè es tracta d’una petita empresa cultural dinàmica, sorgida de la iniciativa local i consolidada amb visió estratègica. Àngel Madrià va començar treballant el 1982 de delineant muntador de pàgines al Punt Diari gironí al costat del mestre Enric Marquès. Més endavant es va instal.lar pel seu compte i el 2002 va editar el primer número de la revista semestral Gavarres, a la qual va afegir el 2006 la revista Cadí-Pedraforca, el 2008 Garrotxes, el 2009 Alberes i el 2021 Garona-Nogueres. Totes cinc es dediquen a temes locals amb un un disseny atractiu i acumulen una enormitat d’informació recent, una mina

A favor dels molins de vent al Tibidabo i a la Costa Brava

Tants els governants com els governats ja accepten que el canvi climàtic degut a l’excés d’emissions a l’atmosfera de residus de combustibles fòssils té un impacte ambiental potencialment catastròfic, però els uns adopten mesures vacil.lants a pas de tortuga i els altres es resisteixen a sacrificis o canvis d’hàbits per resoldre-ho. Els combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural) encara representen el 85% de la producció d’energia mundial, només un 4% menys que vint-i-cinc anys enrere. El debat ja es va produir anys enrere amb la campanya internacional “Nuclear no, gràcies” i avui

El gelat d’ametles a Can Joan de s’Aigo, també a l’hivern

No m’he permès mai anar a Palma de Mallorca sense passar en algun moment per Can Joan de s’Aigo, a l’època de l’any que sigui, en les circumstàncies que sigui, amb calma o de revolada. Dels seus tres locals a la ciutat, el més antic és el vaixell insígnia del 1977 al carrer Sanç, el més conegut des del 1990 al carrer del Baró per la decoració barroca (foto adjunta), el més recent al carrer Sindicat, al local de l’antic bar Triquet. Tots tres són hereus d’una tradició que remunta al 1700 i al propietari de l’antic local del carrer Fiol, el “nevater” valldemosí Joan Thomas, més conegut per Joan de s’Aigo perquè que s’abastia de gel a les “cases de neu” o geleres artificials de la serra de Tramuntana per elaborar el famós gelat d’ametla. Poc després va

“Llengo amb tàperes” a Mallorca, victòria del realisme poètic

El col.lega Andreu Manresa i jo teníem un delicat assumpte pendent d’ençà que va publicar el llibre El menjar i les illes i li vaig retreure a la meva ressenya que no hi parlés de les tàperes, una de les peces mestres de la cuina illenca ni que sigui per la immortal recepta de “Llengo amb tàperes”. Vam quedar que ho discutiríem a la primera ocasió, la qual es va presentar dissabte passat a la taula del restaurant Can Nofre de Palma de Mallorca. Vaig acudir a la cita una mica esporuguit perquè Andreu Manresa és la reencarnació del mite vivent de Felanitx, considerada com la vila amb més “cervells” per metre quadrat del món. En efecte, el personatge és un pou d’informació, ciència, estimació i literatura lluminosa. Per sort no vam haver de discutir

Tres dies al port de Sóller sense parar de ploure

He passat el cap de setmana al port de Sóller, simplement per la petita glòria de ser-hi i contemplar el mar com si em trobés a Delfos, en plena Serra de Tramuntana que s’alça contra aquest vent al llarg de noranta quilòmetres del litoral nord de Mallorca. No ha deixat de ploure o mig ploure durant tres dies. Era la cua de la borrasca Blas, idò m’ho he agafat amb filosofia hidratada. Aquesta mena de dies també tenen el seu atractiu i la seva conveniència, inclús davant del mar gran, convertit en tinter de paraules i bullidor d’idees. Igualment hi ha vida els matins sense sol i les tardes nocturnals, sota el cel bromós de núvols sense pàlpit sobreimprès. Es pot passejar amorosament sota un paraigua i comprovar que la capçada de les oliveres mallorquines adopta amb la pluja el verd platejat més elegant del món. Divendres al migdia vam dinar la porcella d’encàrrec a la fonda amagada, un tall de festí medieval, ”deessa daurada de banquet”, lentament esmaltada al forn com una joia d’orfebreria, acompanyada amb un vi negre vellutat de Binissalem. La migdiada va resultar reparadora i la passejada del vespre gairebé obligatòria, amb el paraigua convertit en extensió natural del braç. L’endemà dissabte era dia de mercat als carrers de Sóller, amb aquella

Castell de Sant Ferran a Figueres, malaguanyat del primer dia fins avui

Sempre hi ha hagut un problema de dimensions entre Figueres i el seu castell militar de Sant Ferran. Quan el rei Ferran VII va manar construir-lo el 1752 com a “clau de la frontera” del Tractat dels Pirineus, la capital empordanesa comptava 1.800 habitants i el recinte militar havia de poder acollir 6.000 soldats i 1.500 genets amb els seus cavalls. La immigració dels treballadors de la construcció del castell va triplicar el cens de Figueres en trenta anys. El castell va convertir Figueres en una ciutat, però es va revelar inútil militarment i va ser expugnat amb facilitat arran de tots els enfrontaments amb les tropes franceses. El castell no servia, senzillament. Del 1906 al 1922 s’hi va instal.lar un penal militar. El 1936 va servir per a la

“Allegro con fuoco” a la casa pallaresa dels amics

Arriba un moment de l’any que em fa il.lusió passar hores del vespre davant d’una llar de foc encesa, sense més ocupació que contemplar el ballet que dibuixen les flames lentes al ritme del crepitar somort dels tions, dintre d’una retrobada amb luxes bàsics d’una elegància extrema com aquest. Tant pot ser un plaer solitari i monologal com, en altres ocasions, una culminació de la sobretaula conversada amb les amistats. Una llar del foc és la boca de l’escenari del foc, una estufa de llenya la seva gàbia. Aquí parlo de la llar de foc en tot l’esplendor funcional, atiada parsimoniosament genoll en terra pel manescal de foc (només n’hi pot haver un), proveïda d’una xemeneia que s’empassa el fum amb tiratge impecable i esmaltada per l’ús freqüent, savi i

Fortuna i terrasses de cafè al carrer major de Ceret els dissabtes

Un dels atractius de la vila de Ceret, capital de la comarca del Vallespir, són els reguerons que fan córrer al llarg de les voreres l’aigua més eixerida, frescal i melodiosa del món. Reguen els plataners centenaris, sobrealimentats pels baixants d’aigua del Pirineu, que formen a banda i banda del carrer major un autèntica volta vegetal puntejada per les terrasses del Grand Cafè, el Cafè de France o el Pablo. Seure una estona a aquests terrasses és un dels actes més civilitzats que brinda el país. Els nombrosos concurrents al mercat setmanal del dissabte al matí hi van sobretot per l’escenari, perquè anar a fer la passejada a Ceret és un ritu, un

Al professor Molas li agradava la tafaneria, lloada sigui

En una conversa de sobretaula entre els dos matrimonis a la nostra antiga casa de Palafrugell, el professor Joaquim Molas ens va sorprendre amb un elogi franc de la tafaneria com una de les vies legítimes de coneixement humà, una sociologia de base que ell mateix practicava amb criteri i delectança. La trobada a casa responia en gran part a aquella tendència. Les seves paraules no representaven cap descoberta, però sí una primícia que ho admetés en privat el professor de llarga trajectòria. La referida sobretaula apareix a la pàgina 380 del seu voluminós i magnífic dietari

Les pedres de Venècia, agraïdes a John Ruskin i a la passió

El sol de migdia a Venècia fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina, convertida en hotel car al moll de les Zattere. Estucada d'un ocre terrós de xocolata, ha estat ennoblida amb una placa de redactat molt evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix sovint el toc d'inspiració sense perdre el punt de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Quan passo pel davant m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi